Canals

El fracàs del pacte fiscal

2012. El president Mas, tot i la pressió popular, va a Madrid a proposar a Rajoy un pacte fiscal que freni els ànims sobiranistes a Catalunya. El president espanyol no li fa ni cas. Ell no ho sap, però acaba de donar un nou impuls al procés

El model de finançament pactat el 2009 amb el PSOE no resol els problemes econòmics catalans
“En l'actual context
de crisi econòmica el pitjor que es pot fer és dividir forces, encoratjar dissensions, perseguir quimeres i aprofundir ferides”
El rei torna a fer
una crida a la unitat d'Espanya hores abans que Rajoy
rebi el president Mas
Joan Carles IRei d'Espanya
18 de setembre de 2012. Carta oberta

L'endemà de la gran manifestació de l'11 de setembre del 2012, el president de la Generalitat, Artur Mas, compareix davant dels mitjans per comunicar-los que assumeix com a propi el repte que la societat civil li ha posat damunt la taula. Mas es compromet a crear “estructures d'estat” que permetin a Catalunya “avançar en el camí de la plena sobirania”. Ara bé, hi ha un darrer cartutx que vol cremar. Anuncia que anirà en poques setmanes a Madrid a entrevistar-se amb el president Mariano Rajoy per demanar-li un pacte fiscal amb Catalunya que assedegui els catalans. En cas que el president espanyol no el vulgui escoltar, Mas donarà per morta la darrera de les vies autonòmiques que encara semblen obertes.

De fet, la consecució d'un pacte fiscal per a Catalunya va ser un dels eixos programàtics de Convergència i Unió durant la campanya electoral que va portar Mas a la presidència del govern. Els nacionalistes catalans entenien que un acord fiscal amb Catalunya que permetés a l'administració catalana disposar de més recursos era necessari per al manteniment de l'estat del benestar al Principat, alhora que serviria per posar punt final a la cantarella de l'espoli fiscal.

Les expectatives dels negociadors catalans, però, no podien ser gaire altes. El novembre del 2011, en plena campanya electoral al Parlament, el president espanyol havia assegurat públicament que no sabia què era el pacte fiscal, que en desconeixia el contingut i, en un gest de menyspreu a les posicions catalanes, va arribar a qualificar-lo de “literatura” impulsada pel candidat Mas. Rajoy deia desconèixer allò que la comissió d'estudi del Parlament sobre un nou model de finançament per a Catalunya havia tractat abans de les eleccions.

En aquella comissió, Convergència, Esquerra i Iniciativa van sumar forces per demanar un model de finançament més just. Van aprovar una resolució –amb el vot en contra de socialistes, populars i Ciutadans– en la qual es proposava un pacte fiscal en línia amb el concert econòmic exclusiu per a Catalunya. El model, un cop aprovat per Espanya, s'hauria de votar en referèndum. Els impulsors de la iniciativa la consideraven plenament constitucional tot i que proposaven la creació d'una Agència Tributària Catalana (com es recollia en l'Estatut original del 30 de setembre) que recaptaria i gestionaria tots els impostos i que, a posteriori, liquidaria amb l'Estat la pertinent quota de solidaritat interterritorial.

Els socialistes continuaven defensant el model de finançament aconseguit el 2009, per bé que reconeixien que era insuficient, perquè no respecta el principi d'ordinalitat entre comunitats i això fa que Catalunya rebi menys del que aporta al conjunt de l'Estat. El PSC va deixar una porta oberta a negociar després de les eleccions al Parlament.

El model que defensaven els socialistes era l'aprovat el 2009 al si del Consell de Política Fiscal i Financera el 15 de juliol d'aquell any, després d'un llarg procés de negociació que s'inicia amb la publicació al BOE de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya. El model del 2009 estableix un increment dels recursos globals que rebran les comunitats autònomes, fruit d'una dotació addicional de recursos per part de l'Estat; la definició d'una estructura d'ingressos basada en una cistella d'impostos i en un fons d'anivellament, la creació d'un fons de convergència i un de suficiència, i la posada en marxa de mecanismes de seguiment i actualització.

Teòricament aquest model havia de resoldre les mancances del que estava en vigor des del 2001 i que segons diversos economistes feia figa per tot arreu: els governs autonòmics no disposaven d'una autonomia financera real, els mecanismes anivelladors no funcionaven, no hi havia mecanismes d'actualització i es perpetuava una situació de desequilibri. Amb el canvi de sistema, les comunitats passaran de recaptar el 35% de l'IRPF al 50%, el mateix increment que experimenta la recaptació de l'IVA, mentre que els impostos especials passen del 40% al 58%. La Generalitat calcula que ingressarà 3.687 milions d'euros més a partir d'ara.

A l'hora de la veritat, la situació de dèficit fiscal es manté. Catalunya va acabar resultant una de les comunitats menys beneficiades per aquest nou model de finançament, fins al punt que entre el 2009 –quan entra en vigor– i el 2012, Catalunya només havia recaptat 698 milions d'euros més, només per davant de Madrid, que només havia incrementat els recursos en 74 milions, i molt lluny de La Rioja (103 milions, xifra que representa un 14,4% de millora), Cantàbria (195 milions, que representen un 13,9% d'augment), Aragó (378 milions, 12,7%), Extremadura (309 milions, 12,5%) o Andalusia (1.793 milions, 11,6%), per només citar les principals. I aquesta situació persisteix malgrat que el Principat és qui més recapta en termes absoluts i la tercera si la dada es relaciona amb el nombre d'habitants. Els tercers en recaptació, els desens en ingressos... D'aquells 3.687 milions que s'havien de recaptar de més, la Generalitat, doncs, només en veu 698. Queda tot dit.

Amb aquests antecedents el president Mas inicia una ofensiva política a Madrid per deixar clar que aquest cop les reivindicacions van de veres. El 13 de setembre, aprofitant que el Nova Economia Fòrum l'ha convidat a fer-hi una conferència, el president de la Generalitat dóna per liquidada la recerca d'un encaix Catalunya-Espanya i afirma que “Catalunya necessita un estat”. Davant un selecte auditori d'empresaris i en presència del cap de la Casa del Rei, Mas adverteix que si fracassa la reunió que en una setmana ha de tenir amb el president espanyol sobre el pacte fiscal s'obrirà el camí d'un avançament electoral que pot acabar engegant tot un procés constituent.

La resposta per part espanyola arribarà un dia abans que Mas es reuneixi amb Rajoy del puny i lletra del rei d'Espanya, que fa pública una carta en què un cop més apel·la a la unitat d'Espanya com a únic camí per superar les dificultats financeres de l'Estat i millorar la qualitat de vida dels ciutadans. Darrere de la dura carta reial els polítics catalans hi veuen la mà del president espanyol. En tot cas, les paraules del monarca han estat només un entremès. Rajoy es presentarà a la reunió havent fet, el dia abans, tota una declaració d'intencions durant una intervenció al Congrés dels Diputats. El president espanyol assegura, responent una pregunta de CiU, que no està d'acord “amb el concert econòmic que vostès plantegen”. I com a molt admet una renegociació del model de finançament “en un futur llunyà”. Ho acaba ràpid: “No és moment de generar més problemes ni inestabilitat política.” Cop de porta.

L'endemà té lloc l'esperada trobada, amb uns resultats més que previsibles. Rajoy està enrocat i fa servir de parapet la Constitució, un mur que Artur Mas considera “insalvable”. El president català es lamentava que s'havia perdut “una oportunitat històrica” i cloïa la seva reflexió sobre la cita amb un “la vida és així”. Malgrat la pressió empresarial (el Pont Aeri, Foment del Treball, PIMEC...) a la qual està sotmès, Mas sap que l'única solució és buscar nous escenaris de futur: “He arribat fins al final. No puc enganyar ningú, ni tampoc no puc recórrer a cap més instància.”

A partir d'aquell moment, el president es veu abocat a convocar unes noves eleccions que li han de permetre saber què vol exactament el poble català: que els polítics catalans continuïn picant ferro fred o que construeixin una alternativa real als anhels de tots aquells que volen un estat propi.

Amb tot, el 2 d'octubre, Rajoy encara té una possibilitat de repesca. Ell i Mas s'han de tornar a veure en la conferència de presidents que se celebrarà al Senat. L'agenda dels catalans és clara: solucions als problemes de tresoreria dels territoris i que l'Estat comparteixi els sacrificis econòmics que de moment només fan les autonomies.

Rajoy tornarà a suspendre, empès pels barons territorials del seu partit que no admeten la més mínima concessió a Catalunya. Els dies previs a la trobada el president d'Extremadura, José Antonio Monago, recorda que “hem de parlar del que ens uneix; si cadascú ve amb la seva carpeta serà una irresponsabilitat” i el de Galícia, Alberto Núñez Feijóo, adverteix que “Espanya no està per una discussió identitària; si s'erren les prioritats no avançarem”. Mas manté a la reunió una intervenció de perfil baix, evita els enfrontaments, per molt que des de Madrid, La Rioja i l'Aragó el provoquen fent al·lusió a la unitat d'Espanya. El president català demana les millores econòmiques que ja va avançar al setembre i, un cop complert el tràmit i vist que no hi ha res a fer, torna a Catalunya.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Publicat a