Canals

Els catalanistes en el govern de l'Estat

1917-1922. L'entrada de la Lliga Regionalista en el govern de l'Estat espanyol representa la primera experiència en la qual el catalanisme s'implica en la governabilitat

La premsa no amagarà la malfiança per l'entrada
dels catalanistes
en el govern
“No puedo dejar de lamentar
el hecho insólito de que un separatista [Francesc Cambó, com a ministre de Foment] represente al poder público en el acto solemne de conmemorar el comienzo de la epopeya de la unidad nacional [l'aniversari
de la revolta del rei Pelagi]”
Natalio Rivas Santiago
Diputat liberal
7 de setembre del 1918

Alguns estudis han posat de manifest l'escassa presència de catalans en els governs espanyols durant tot el segle XIX. Les dades són concloents. Entre el 1814 i el 1900 només 22 dels 800 ministres que hi hagué havien nascut a Catalunya; gairebé la meitat dels quals (10), a més, es concentren en un període molt breu de temps, l'anomenat Sexenni Democràtic (1868-1874). La situació no millorarà excessivament amb el canvi de segle: des de la majoria d'edat d'Alfons XIII (això és, des del 1902) i fins al 1917 no trobem cap ministre nascut a Catalunya. Les dades anteriors, que contrasten amb el pes demogràfic i econòmic que tenia el nostre país, són una prova evident de la posició de marginalitat a la qual estaven condemnats els catalans, com una conseqüència més de la situació generada el 1714.

L'estiu del 1917, però, es produirà un fet que anirà més enllà de la participació dels catalans i que sacsejarà el debat al voltant del paper que ha de tenir el catalanisme a l'Estat. La monarquia viu la seva pitjor crisi, des d'un punt de vista polític i social; i, després d'alguns mesos de dubtes, Alfons XIII es decideix a promoure un govern de concentració. El 30 d'octubre, el monarca (que és el principal cuiner dels governs) crida el cap de la Lliga Regionalista, Francesc Cambó, a les tradicionals consultes per formar govern. L'endemà d'aquella trobada es constitueix un nou govern presidit pel liberal Manuel García Prieto en el qual, per primera vegada, un polític regionalista, Joan Ventosa i Calvell, ocuparà una cartera ministerial, concretament la d'Hisenda. També en formarà part Felip Rodés, un reformista que s'havia apropat a la Lliga, qui s'encarregà del ministeri d'Instrucció Pública; però dimitirà alguns mesos després, cansat de les intromissions d'Alfons XIII.

L'entrada dels representants de la Lliga en el govern de l'Estat generarà una notable incomprensió tant a Catalunya com a Espanya. En el primer àmbit, els republicans acusaran el partit regionalista d'haver traït l'Assemblea de Parlamentaris i d'haver-la utilitzat per forçar la seva entrada al govern. L'Assemblea havia estat promoguda pel mateix Cambó per tal de trobar una solució a la crisi política, al marge del tradicional torn entre liberals i conservadors. De fet, no deixa de resultar simptomàtic de les contradiccions de Cambó que al mateix temps que negociava amb altres partits comencés els contactes amb Alfons XIII. Cambó justificarà el canvi d'estratègia afirmant que calia demostrar que el catalanisme no era separatista i que, contràriament, s'implicava en la governabilitat; o, dit en paraules de l'època,
en “la regeneració d'Espanya”. A banda d'això, el líder de la Lliga considerava que aquest gest obriria el camí per a l'acceptació de l'autonomia catalana o, com a mínim, d'un traspàs substancial de competències a la Mancomunitat. Com es pot suposar, no es produirà cap de les dues opcions.

En teoria, la implicació dels catalanistes en la governabilitat de l'Estat hauria d'haver generat una certa tranquil·litat en els cercles espanyols. Però, contràriament, la malfiança s'expressarà des de bon inici. Pocs dies després del nomenament, alguns diaris ja advertien que “el paso por el poder de los regionalistas no es ninguna garantía, ni para las instituciones ni para la integridad de la nación. Para las instituciones, porque sobre haber manifestado que para ellos es indiferente la forma de gobierno, el 13 de agosto estaban dispuestos a derribarlas. Menos aún para la indisolubilidad del territorio, pues a los ocho días de constituido el actual Gobierno, era el Sr. Cambó quien hacía pinitos separatistas en un mitin de Gracia”. La preocupació principal, doncs, no consistia a valorar la capacitat o les propostes dels catalanistes, sinó la utilitat de la seva implicació per garantir “la integridad de la nación”.

El govern de concentració no funcionarà. I els resultats de les eleccions generals de 18 de febrer del 1918 contribuiran a agreujar, encara més, la situació. En el conjunt d'Espanya, els partits monàrquics sumaran 322 dels 409 escons que es disputen, però es troben dividits en diverses fraccions i cap d'aquestes aconseguirà una majoria suficient. El nou escenari provocarà que el rei torni a promoure un govern de concentració, que en aquest cas serà encapçalat pel conservador Antonio Maura. I serà aleshores quan es produirà l'entrada de Francesc Cambó en el govern, juntament amb la de Joan Ventosa. No es tracta d'un fet menor. El líder de la Lliga és, en aquells moments, una personalitat d'àmbit estatal. Tot i això, la cartera que havia d'ocupar va generar tot tipus de recels. La proposta inicial era que s'encarregués de la d'Instrucció Pública, però el liberal Santiago Alba va mostrar el seu neguit pel fet que el líder de la Lliga volgués imposar “la aspiración de que la lengua regional alcance plena oficialidad”. Finalment, va assumir la responsabilitat de Foment i va passar a formar part d'un govern batejat com a “nacional”.

La segona experiència de la Lliga representarà un nou fracàs. No només no aconseguirà dur a terme els propòsits reformistes, sinó que contribuirà a apuntalar un sistema i un règim deteriorats. A més, haurà de suportar alguna crítica pel fet d'escombrar cap a casa; una pràctica que, en un sistema eminentment clientelar com del de la Restauració, era el pa de cada dia. Per altra banda, el balanç en allò que fa referència a la carpeta catalana també serà insatisfactori. Després del fracàs de la campanya autonomista, el líder de la Lliga, profundament decebut, escriurà una carta a Alfons XIII en la qual reconeixerà, obertament, “el fracaso de toda nuestra actuación en la política española”. Cambó encara serà més contundent en un míting que se celebrarà, quatre dies després, al Teatre del Bosc. En la seva intervenció, Cambó afirmarà que “ni hipotequem l'autonomia a la República, ni esperem la República per a implantar l'autonomia, però no frenarem la nostra marxa pel fet que pugui caure la Monarquia”. Tot i això, les seves amenaces resultaven poc versemblants si tenim en compte que, poques setmanes abans, havia estat un ministre destacat de la monarquia. I, de fet, es veurien desmentides tres anys després.

El regionalisme conservador s'implicarà novament en la governabilitat de l'Estat. Entre el 13 d'agost del 1921 i el 8 de març del 1922, Cambó ocuparà la cartera d'Hisenda, tot i que sense gaire convicció. Poques setmanes abans de presentar la dimissió confessava que se sentia cansat, però no explicava públicament que el motiu real de l'esgotament era la incapacitat per aconseguir que el govern impulsés els projectes de descentralització i concedís més competències a la Mancomunitat. Tot i això, també reconeixia la por d'explicar la causa real de la seva decisió: “En cas de marxar, no puc donar la sortida en la causa real, doncs, l'esmentar-la tan sols, ens portaria un revifament del sentiment anticatalà i la conformitat de la gent d'aquí, des del Rei a en Romanones, de que s'ha de recolzar a la Unió Monàrquica per a desfer-nos a nosaltres i desfer la Mancomunitat”. En el fons, doncs, Cambó se sentia atrapat per un dilema tan complicat com el que havia plantejat al Teatre del Bosc.

Francesc Cambó encara tindrà una darrera oportunitat de participar en un govern espanyol. Segons explica a les seves memòries, pocs mesos abans del cop d'estat de Primo de Rivera, Alfons XIII li oferirà la presidència del govern. Tot i això, el monarca va posar-li una condició: que deixés de ser “el líder de las aspiraciones catalanas [...], domiciliarme en Madrid y no sentirme más que español, pues toda solidaridad mía con Cataluña me creaba una hostilidad en el resto de España”. L'anècdota i, en conjunt, la participació de la Lliga en els governs de l'Estat no només posa en evidència la incomprensió i els recels de la societat espanyola (i el mateix monarca) envers els intents, per part del catalanisme conservador, de “catalanitzar Espanya” o fer una “Catalunya lliure dins d'una Espanya gran”, sinó també en l'esterilitat d'aquesta implicació en allò que fa referència a l'augment de l'autogovern per al nostre país.

La implicació de la Lliga en la governabilitat de l'Estat no només resultarà estèril per a les reivindicacions catalanes sinó que, a més, obrirà un munt d'escletxes en el partit. No deixa de resultar significatiu que en la Conferència Nacional Catalana que es va celebrar el juny del 1922 s'aprovés, per una àmplia majoria, una ponència titulada Actuació del nacionalisme envers i dins de l'Estat Espanyol en la qual es considerava un error la participació dels catalanistes en els governs de l'Estat. De fet, si bé no es concretaria fins al 1931, fou durant aquells anys que es va començar a gestar el relleu en el lideratge del catalanisme, que passaria de la Lliga a una nova formació anomenada Esquerra Republicana de Catalunya.

Un catalanista al bressol d'Espanya

Durant el període en què Francesc Cambó es va ocupar del Ministeri de Foment, es produirà un episodi ben revelador dels recels que provocava la presència d'un catalanista en el govern de l'Estat. El 22 de juliol del 1918, el polític regionalista va haver de representar el govern en els actes de commemoració del 12è centenari de la batalla de Covadonga, als quals també va assistir Alfons XIII. L'efemèride tenia una significació especial per al nacionalisme espanyol, atès que havia estat consolidat com el punt d'arrencada de la unitat d'Espanya. A Covadonga havia tingut lloc la victòria del rei Pelagi davant les tropes d'Al-Andalus i, per tant, l'inici de l'anomenat procés de reconquesta contra els musulmans.

Durant els actes, Cambó va pronunciar tres discursos amb un abrandat to patriòtic, tot remarcant que “la Reconquista iniciada en Covadonga no terminó en Granada. Queda aún mucho por reconquistar y es menester emprender una nueva cruzada”. El líder de la Lliga fins i tot va cloure el seu discurs amb un crit de “viva el Rey!”. Però els gestos del ministre de Foment no van acabar de convèncer alguns diaris, ni tampoc alguns polítics. El Debate, per exemple, remarcava que havia mostrat “las confusiones de siempre” si bé es felicitava, amb ironia, que “el señor Cambó se proclama patriota de España… Era inevitable… Los viajes a través de España tienen la virtud de mostrar el fondo común de la nacionalidad española, de revelar el alma de la patria”.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Publicat a