Canals

Les trucades a l'estranger

Segles XVIII-XX. Els intents d'internacionalitzar el plet català arrenquen de la guerra de Successió, si bé es reprenen a finals del segle XIX i s'intensifiquen de manera notable amb motiu de la Primera Guerra Mundial, aprofitant els canvis en el mapa polític europeu

El govern espanyol s'esforçarà a silenciar qualsevol iniciativa catalana a l'estranger
“Nací en Andalucía, cursé el Bachillerato en Cataluña y la carrera de Derecho en Madrid. Que me vengan a mí ahora con papelitos sobre la nacionalidad catalana… ¡Vamos, hombre!”
Emilio Palacios
Subsecretari d'Estat i representant d'Espanya
a la Societat de Nacions
Juliol del 1920

En els darrers anys, la presència del cas català en els mitjans de comunicació i les institucions internacionals s'ha intensificat de forma inèdita. Les mobilitzacions massives dels darrers anys i els esforços de les institucions i les comunitats catalanes a l'estranger han contribuït a situar-lo a les portades dels principals mitjans de comunicació; i, fins i tot, a introduir-lo en el debat en els organismes internacionals, especialment a la Unió Europea. Però, si bé el fenomen és completament nou en allò que fa referència a la intensitat, els esforços de la societat catalana per internacionalitzar el plet català vénen de molt lluny. Mentre s'anaven frustrant les trucades a la porta als diferents governs espanyols, la societat catalana ha intentat trucar a l'estranger per tal de cercar la complicitat de les potències i els organismes internacionals.

Els esforços es remunten ja al segle XVIII, poc després del tractat d'Utrecht, en què els estats enfrontats per la guerra de Successió acorden posar fi a les hostilitats. A partir d'aleshores, Catalunya restarà abandonada a la seva sort. I les institucions catalanes primer i els exiliats després hauran de dur a terme un desplegament notable per fer arribar l'anomenat “cas dels catalans” a les cancelleries europees. Els esforços s'intensificaran després del tractat de Viena, l'any 1725, quan se segella la reconciliació entre Felip V i l'emperador Carles d'Àustria, que anys enrere s'havien disputat el tron de
la monarquia espanyola.

Un dels principals destinataris de les trucades serà el regne d'Anglaterra, al qual hom considera el principal responsable de l'abandonament de Catalunya. En l'escrit que duu el títol de Via fora els adormits, editat l'any 1734, l'autor no té manies a responsabilitzar “Anglaterra de la esclavitud injusta de Catalunya i Espanya, y de la que en conseqüència d'aquesta amenaça avui a la Europa”. L'altre document que cal remarcar és una carta adreçada directament a Jordi II d'Anglaterra en què es fa un recordatori especial al pacte de Gènova entre Catalunya i Anglaterra l'any 1705. En aquest cas, s'apel·la directament al monarca anglès i a la responsabilitat moral d'ajudar Catalunya: “No eximeix a V.R.M. y a son Regne de la obligació de complir los Pactes de tan solemne Tractat: accelerant si importa la ocasió de practicar sa garantia amb nostra protecció. No hi ha, ni pot haver-hi tractat d'Anglaterra amb altres prínceps interessats que anul·li el que produïm.”

Les trucades es reprenen a finals del segle XIX, en bona part vinculades a l'empenta que assolirà el moviment catalanista i a la incapacitat per aconseguir una resposta per part dels governs espanyols de torn. El 1898, per exemple, apareix un llibret titulat Qüestió catalana. Catalunya i Espanya, editat pel Comitè Nacionalista Català de París i editat en francès. El document no tindrà gaire ressò
entre la premsa europea, però l'espanyola reaccionarà iradament i fins reclamarà al govern que actuï amb fermesa contra els seus promotors.

El miratge de la postguerra

A banda d'aquests antecedents, el moment àlgid en la internacionalització de la causa catalana es produirà durant la Primera Guerra Mundial. La difusió dels catorze punts del president Wilson, en els quals es reconeix el dret dels pobles a l'autodeterminació, i la desfeta dels imperis centrals, generaran expectatives entre els ambients nacionalistes catalans. Hom creu que es produirà un efecte dominó i que qualsevol nació oprimida aconseguirà la llibertat. D'entre els seus mèrits, Catalunya no només reivindica la seva condició com a nació oprimida, sinó la necessitat de recompensar l'esforç dels voluntaris catalans que han lluitat al costat dels aliats. L'optimisme del catalanisme serà proporcional a la preocupació dels polítics i els governs espanyols, que també consideraran la possibilitat que els aliats acabin justificant la possibilitat que tots els particularismes nacionals siguin reconeguts.

En qualsevol cas, serà a partir d'aleshores quan diversos sectors del catalanisme intentaran jugar a fons la via internacional. Les cartes adreçades específicament al president Wilson es multipliquen. En una d'aquestes es demana al mandatari americà “que qui ha deslliurat tants pobles oprimits aixequi també la seva veu per Catalunya, demanant la revisió del Tractat d'Utrecht [...] i permetent que la Nació Catalana lliure i independent entri [...] en la Societat de Nacions”. La Societat de Nacions ha estat creada el 1919 i és un antecedent immediat de les Nacions Unides. En una altra, adreçada pel Comitè Nacional Català de París l'abril del 1919, es reclama la independència de Catalunya; una petició que es fa extensiva als governs britànic i francès.

Les gestions anteriors poden ser considerades anecdòtiques. Però el govern espanyol d'aleshores les seguirà amb preocupació i s'esforçarà per obstaculitzar-les. A finals del 1918, l'ambaixador espanyol a París mostrarà la seva preocupació per la propaganda catalanista a la capital francesa i per les cartes anteriors, amb “todo lo que significa en estos momentos”. I, alguns mesos després, es dispararan totes les alarmes arran de la possibilitat d'un viatge del líder de la Lliga Regionalista, Francesc Cambó, per entrevistar-se amb els presidents francès i nord-americà; però el mateix ambaixador aconseguirà garanties que la recepció no es produirà i que la missió “separatista” no vagi més enllà d'un viatge turístic.

Malgrat el fracàs en els intents d'aconseguir que el plet català sigui inclòs a l'agenda internacional, doncs, el govern espanyol s'esforçarà per taponar qualsevol petita possibilitat que les demandes del nostre país arribin a les principals potències o als organismes internacionals. El 20 de desembre, tres dies després de signar la creació d'una comissió extraparlamentària per resoldre l'atzucac en què es troba la campanya autonomista impulsada des de Catalunya, el president del Consell de Ministres, el comte de Romanones, es reuneix amb els presidents francès i nord-americà. Poc després d'arribar a París, negarà que la qüestió catalana sigui un dels motius del viatge i puntualitzarà que “es este un asunto puramente de política interior, y me esfuerzo en resolverlo en el terreno político e interior”. En realitat, tot i que no vulgui confessar-ho públicament, el president espanyol
ha parlat amb el seu homòleg nord-americà de la llibertat de les petites nacionalitats i ha maldat per impedir que la qüestió catalana sigui inclosa en l'agenda de la societat de nacions. La transcripció de la reunió i la carta que adreçarà a Alfons XIII en deixen testimoni.

Els esforços de la diplomàcia espanyola no s'aturaran aquí. Tot i la incorporació a la Societat de Nacions l'agost del 1919 i l'apaivagament de les tensions nacionals, els governs espanyols seguiran mostrant temor pel fet que el cas català assoleixi projecció internacional i es creïn les condicions per a una secessió. En una sessió del consell de la Societat de Nacions celebrada el juliol del 1923, l'ambaixador espanyol aconseguirà que s'aprovi una resolució en la qual s'imposa que “ninguna comunicación dirigida por asociaciones no oficiales se transmitiera a los miembros de la Sociedad ni a los del Consejo” i, més endavant, aclarirà que la proposta espanyola “naturalmente alcanzaría a cualquier petición que pudieran formular los elementos separatistas de Cataluña”.

L'exili republicà

Després de la fi de la Guerra Civil, les expectatives internacionals dels catalans (i dels republicans) aniran lligades a l'esperança que el conflicte europeu acabi provocant la caiguda de la dictadura franquista. El règim, que ha jugat fort la carta d'associar-se amb l'Alemanya nazi, viurà alguns anys de neguit;
però, finalment, acabarà adaptant-se a l'aïllament internacional i sotmetent la població a una autarquia i una misèria ferotges. Mentrestant, els catalans exiliats intentaran aconseguir la implicació de les potències en el cas català, que ho és també de la República Espanyola. A la conferència fundacional de les Nacions Unides, Josep Carner intentarà incloure la qüestió catalana a l'ordre del dia, però no se'n sortirà. I són prou conegudes les gestions que durà a terme Batista i Roca des de l'exili britànic, sobretot a partir de la nova versió del Congrés de Nacionalitats, la Unió Federal de Grups Ètnics Europeus, constituïda el 1949.

Al final, però, el règim franquista s'acabarà adaptant a l'ambient de la Guerra Freda. L'acord amb els EUA, que s'acabarà de segellar amb la famosa visita del general Eisenhower a Madrid el 1959, n'és la mostra més paradigmàtica. Tot plegat, a canvi d'una mínima operació de cosmètica. En qualsevol cas, l'adaptabilitat de les democràcies occidentals davant un règim dictatorial posa de manifest l'escassa confiança en el suport del context internacional, en les trucades a l'estranger.

El ressò de l'aventura de Macià

El 4 de novembre del 1926
les autoritats franceses faran avortar l'intent d'alguns catalans, encapçalats per Francesc Macià, d'alliberar Catalunya i proclamar-hi la República Catalana. L'experiment serà, des d'un punt de vista militar, un autèntic fracàs; però, paradoxalment, tindrà un fort impacte en l'opinió pública francesa. Disset dels participants seran jutjats a París. Personalitats franceses com Paul Valéry i la comtessa de Noailles donaran suport a Macià i el seu estat major. Macià aprofitarà el ressò dels judicis i proclamarà els principis que han inspirat la temptativa: “Volem una Catalunya independent dintre del concert dels pobles lliures; un estat democràtic, pacífic i republicà al costat d'aquesta França que estimem i per la qual dotze mil catalans van morir a Verdun. Volem destruir la monarquia espanyola, sempre enemiga de França, tal com ha demostrat una vegada més amb la seva neutralitat hipòcritament hostil durant la Gran Guerra”. El cas contribuirà a alimentar, encara més, el mite de Macià; un personatge heroic que, per a molts, ja comença a
ser conegut com l'Avi.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Publicat a