Un cafè a la Rambla
A can Norat hi van fundar el Girona, a can Barris hi anaven els senyors, a can Muntanyà els joves i eixelebrats, era un món de llibertat que ha heretat l'Arcada, avui un restaurant de cuina italiana
Segurament la rambla de Girona, més coneguda com de la Llibertat, encara que en els mals temps la van batejar com del Generalísimo, no s'entendria sense els seus cafès i la història de la ciutat tampoc no es podria explicar obviant la influència d'aquests centres de reunió i conspiració que han poblat les Voltes i que han acollit des de republicans a caus de lliberals. Però com explica Enric Mirambell: “sobretot els dies de mercat, tothom s'aplegava al voltant de can Norat, can Barris o can Montañà per fer el vermut i assaborir l'aire lliure i el sol.” El nostre relat se centrarà en can Norat i can Barris, dos locals importants que van marcar empremta en el temps i avui continuen en esperit des del cafè restaurant l'Arcada, hereu de molts dies de glòria.
Que el Cafè del Comerç, que aquest era el nom oficial de can Norat, dominava les voltes i exercia de punt de trobada de la millor societat girona ho demostra el fet que el seu propietari Josep Norat es va passar la vida intentant que l'establiment assolís l'excel·lència, ja fos canviant la vaixella, fent el millor cafè de la ciutat, important cervesa de Brussel·les, portant en exclusiva els productes de l'afamada marca de Champagne de la casa de Venoge et Cil, de Eparnay, o muntant audicions de guitarra i bandúrria, orquestres clàssiques i quartets i participant activament en la vida de la ciutat. Una notícia del 7 de novembre del 1913 recollida pel Diario de Gerona informava que les Fires havien portat a Girona un nombre tan gran de visitants que al cafè Norat s'hi havien servit 48 quilos d'olives pels vermuts. El 22 d'octubre del 1914 es podia llegir que un concert de la banda Àsia inauguraria la nova reestructuració de l'establiment de la Rambla, i que el 19 de desembre del 1915 es van viure dies fundacionals quan el propietari va anunciar que el cafè es faria amb la pròpia cafetera vienesa. Lligat a la vida social i esportiva, el primer d'abril del 1923, la junta directiva de la Unió Esportiva Girona va anunciar als socis que havia traslladat la seu al primer pis de l'establiment i va ser allà on al cap de set anys, el 23 de juliol de 1930 i desprès de la fallida de la Unió, es va fundar el Girona Futbol Club.
Situat al centre de la Rambla i sabent-se el cor de la ciutat, els administradors del Norat programaven concerts amb el Quintet Empòrium, portaven celebritats mundials de billar com Domenec Murtra, que hi feien exhibicions, o als seus salons s'hi trobaven –com al cap de poc, per la Guerra Civil–, i es reunien els membres del Comitè Local Pro-olimpíada Popular. Seu dels Partits Sindicalista, Republicà d'Esquerres, i un punt on els gironins anaven a escoltar la ràdio per escoltar el resultat de la baralla fratricida, desprès de la guerra, el Norat va perdre empenta i personalitat fins que el 26 de maig del 1966 en els antics locals es va inaugurar l'Arcada, un establiment amb glamur que volia mantenir la tradició. Impulsada per la família Nicolazzi, propietària de l'Hotel Peninsular, la seva va ser una cuina acurada que va atraure autoritats i recepcions, fins que el va comprar el Grup Boira, que l'ha transformat en un restaurant de cuina italiana.
El cafè de Pla, la tertúlia de Rahola, Santaló i Camps
A l'entrada de l'Arcada, una placa de bronze anuncia: “El 23 de juliol de l'any 1930 al cafè Norat de la Rambla va néixer el Girona Futbol Club”. A pocs metres, una altra ressenya deixa clar: "Sota aquestes voltes Santiago Rusiñol i Prats... presidí tertúlies de cafè durant els seus sojorns anuals a la ciutat” i recorden temps pretèrits quan l'artèria que unia l'Argenteria amb el pont de Pedra era el rovell de l'ou, verdader centre comercial i polític de la ciutat.
A la Rambla, hi havia tres cafès amb tauletes rodones i butaques de vímet, can Barris i can Norat, on anava la burgesia i la classe mitjana, i can Muntanyà, a tocar del pont de Pedra on, segons els testimonis consultats, s'emplenava de jovent animós, amics del futbol i amants de la barrila. En el cas de can Norat, ja hem dit que s'hi reunia la classe dirigent. Hi anaven homes de mitjana edat a passar-hi un parell d'hores després de dinar o a acabar de passar la tarda jugant a cartes i al dòmino. Allò comportava que entre asseguts a les seves taules, s'hi podessin trobar ciutadans tan respectables com en Dàrius Rahola o en Reig, que jugaven al chamelo, tertúlies en què participaven entre d'altres Laureà Dalmau, els germans Santaló, o Carles Rahola. Com va escriure Pla en el seu llibre de records de Girona: «El cafè Vila o cafè militar és vuitcentista i magnífic i el cafè Norat, a la plaça de les Cols, amb una decoració menys vulgar, semblaria un cafè de la plaça de Sant Marc, a Venècia. En aquests cafès, s'hi tanquen els tractes, s'hi troben els parents més absurds, les coneixences més vagues, s'hi senten converses estentòries, secrets de família, escàndols entortolligats i s'hi veuen escenes de fredor i de menyspreu que us posen els pèls de punta”.