«Miramar no era una emissió política»

–«Hi ha una mica de les dues coses. He recordat el que havia viscut en aquell moment, recordant persones i com havien actuat dins una societat que estava sota el franquisme. Vaig pensar que seria interessant explicar-ho. Hi ha alguns comentaristes polítics que asseguren que la transició no va coincidir amb la mort de Franco sinó que va començar abans, als anys seixanta, durant els quals ja hi va haver uns moviments, petites escletxes. I Miramar ho era. Miramar no era una emissió política. Primer de tot, no donàvem informació directament. La informació que consideràvem interessant per a Catalunya l'havíem de transmetre a Madrid per circuit tancat i allà l'elaboraven o la rebutjaven, i es donava pel Telediario. A Miramar hi havia també alguns programes que sí que conformaven un cert caràcter de Catalunya i dels catalans. Fins i tot el crític de televisió de La Vanguardia, Josep Maria Baget-Herms, va qualificar la producció que es feia des de Miramar com l'Escola de Barcelona.»

–«Nosaltres el que volíem era servir un públic. La nostra màxima era dir: estem fent una televisió per al públic. No una televisió per al senyor ministre o per al govern. I efectivament vam fer programes que arribaven al públic. Després ens vam trobar que encara que només existia una cadena, TVE –més tard es va endegar la segona– semblava que n'hi havia dues, perquè algú deia ‘a mi m'agraden els programes que fan a Madrid' i un altre podia dir ‘a mi, els de Barcelona'. Hi havia una TVE però era com si fossin dues cadenes en certa manera en competència.»

–«Claríssima. A la junta de programes que se celebrava a Prado del Rey, el director general a vegades es dirigia amb mi i em deia ‘a ver qué opina Barcelona de este asunto.' Alguna vegada, fins i tot se'ns adjudicaven programes que no havíem proposat perquè deien ‘lo hará mejor Barcelona'.»

–«[rialles] No sé si ens ho mereixem, però reconeixement, zero. Ningú no n'ha dit res. Ara crec que gràcies que he recordat coses i les he plasmat en un llibre i hi ha hagut una editorial que ha dit ‘això m'agrada molt' i ha posat el llibre al carrer, molt ben editat per cert, és possible que aleshores diguin ‘sí que van fer moltes coses, aquella gent' els primers anys, que eren els més difícils.»

–«No teníem unes consignes polítiques. Ningú no ens havia preguntat políticament de quin cantó érem. Cadascú havia arribat a Miramar de diferents camins i ens havíem posat a treballar. Allí no es parlava mai de política ni ens donaven instruccions. Sí, és clar, teníem la censura, igual que la tenia la producció de Madrid, de moral. Políticament no vam tenir cap problema. L'únic que hi havia era el censor de moral, que gairebé era una espècie d'acudit.»

–«Sí, pel que ens afectava a nosaltres. Hi ha una anècdota que no surt en el llibre i, políticament, ens podien haver dit alguna cosa. Hi havia un programa setmanal d'actualitat, Cuestión urgente. I un dia Mercè Vilaret va portar una idea sobre el relleu generacional. Els vaig dir que d'acord i que parlessin amb les grans empreses, fàbriques... I és que algú podria haver pensat que ens referíem a Franco. Més tard, a Madrid, vaig coincidir amb algú que em van fer un comentari, en to de broma, dient que era claríssim que ens referíem al Pardo i em va dir que com que es va emetre per la segona cadena, ho havia vist poc públic.»

–«No hi estic a dins, però pel que diuen, conserven aquesta alegria de fer alguna cosa diferent. Ara no sé si ho aconsegueixen.»

– «El paper del centre de Sant Cugat és una mica difícil. No ho sé ben bé perquè no hi treballo ja, però potser ara es troben amb els mateixos inconvenients que ens trobàvem nosaltres. La quantitat de temps en pantalla depèn de Madrid i això és fonamental. Si un no té temps de pantalla, no pot produir bons programes, coses d'interès, comunicar-se bé amb el seu públic. Depèn del temps que et donin i a més et poden donar una hora setmanal o diària, però a primera hora del matí o de la nit. En canvi TV3 decideix per si mateixa.»

– «El centre de Sant Cugat no se'ls pot jutjar perquè segurament fan tot el que poden. I els resultats no depèn només del seu esperit de treball sinó de moltes circumstàncies diferents.»

– « Hi havia una gran il·lusió i els mitjans tècnics no són comparables amb els d'ara. Però també l'espectador era diferent. L'espectador tenia tanta il·lusió com nosaltres, llavors. Veia la televisió com un fet extraordinari: tenien a casa una finestra al món.»