Raimon “com en un puny”

Raimon actuarà divendres vinent al Liceu, en el qual hi va actuar per primer cop l'any passat havent estat aquest teatre un escenari tan inaccessible com volgudament aliè, amb totes les entrades venudes des de fa dies. No és estrany. Raimon és un gegant del món cultural dels Països Catalans. També podria dir-se que és un símbol, però, en el cas que ho sigui, ho és essent un “animal d'esperances i memòria” palpable que, a través del seu cant, se'ns adreça amb proximitat per compartir experiències i inquietuds que tant apel·len a l'íntim com a un sentiment col·lectiu. O a la inversa. En tot cas, aquest concert al Liceu és una manera de celebrar el cinquantenari de la seva primera actuació a Barcelona, al Fòrum Vergés, on el desembre del 1962 va interpretar les seves tres primeres cançons: Al vent, Som i La pedra. Poc després va enregistrar-les en el seu primer disc, a la contraportada del qual Jaume Fuster evocava allò que va sentir quan va escoltar per primer cop Raimon cantar Al vent en una taverna de València: “Una clara energia possible vinguda del fons de la terra (...), l'idioma que es rejovenia (...) erigida en clam, afirmació o interrogant (...), un crit al·lucinant.” Això que va ser escrit fa cinquanta anys encara ressona, si bé el pas del temps ha afegit molts de matisos (“Un crit cert i uns quants matisos. Poemes de vells poetes. Un amor encara viu. És el que jo cante”) al cant de Ramon Pelegero Sanchis, nascut a Xàtiva l'any 1940, en què “encara no havien mort tots”.

El concert al Liceu tindrà lloc mentre a l'Arts Santa Mònica, al final de les Rambles, hi ha l'exposició Raimon al vent del món, un recorregut pels cinquanta anys de trajectòria que reuneix una diversitat de documents (fotografies, pòsters, cobertes de discs, articles de premsa, notes oficials que testimonien la censura i la repressió franquista) tan imaginables en una proposta d'aquesta mena com pertinents i il·lustratius. També s'hi reprodueixen textos escrits sobre Raimon. N'hi ha de magnífics, de Joan Fuster, Josep Pla, Salvador Espriu o de Jorge Semprún, entre d'altres.

Vaig anar a la inauguració de Raimon al vent del món i, en fi, com acostuma a passar en aquests casos, vaig pensar que hi tornaria un altre dia per veure-la amb menys gent i, per tant, amb més tranquil·litat. És un propòsit d'esmena que, com sabem, no sempre complim. En tot cas, tampoc no vaig fer una visita en va: vaig llegir alguns textos, vaig contemplar fotografies que em van fer evident que Raimon és un home bell, vaig fixar-me en alguns articles de premsa, com ara aquells en què, comentant-lo el cantant en aquell mateix moment amb certa sornegueria, la caverna mediàtica valenciana el posava a parir per suposada provocació lingüística després d'haver sigut xiulat per cantar en català en un concert a Madrid d'homenatge a Miguel Àngel Blanco. Quines coses. Però si no va ser en va, sobretot va ser perquè, havent sortit a la terrassa de l'edifici on se servia una copa, vaig tornar després d'una estona a l'interior i vaig ensopegar amb què, en una pantalla, Raimon cantava “Com un puny”. Hi ha algunes cançons seves amb un caràcter polític i social que se'm fan inoblidables perquè, relligant-me a la memòria col·lectiva, les vaig aprendre totes quan a la meva adolescència escoltava un cop rere l'altre el disc de l'únic concert que va poder fer a Madrid al febrer del 1976. També he de dir que em meravella especialment el Raimon que canta els poemes d'Ausiàs March. Però aquesta cançó d'amor composta l'any 1973 em captiva, potser com cap altra: “Quan tu te'n vas al teu país d'Itàlia i jo ben sol em quede a Maragall, / aquest carrer que mai no ens ha fet gràcia / se'm torna el lloc d'un gris inútil ball. / Ausiàs March em ve a la memòria, / el seu vell cant, de cop, se m'aclareix / a casa, sol, immers en la cabòria / del meu desig de tu que és gran i creix: ‘Plagués a Déu que mon pensar fos mort / e que passàs ma vida en dorment'. / Entenc molt bé, desgraciada sort / l'última arrel d'aquest trist pensament, el seu perquè atàvic, jove, fort / jo sent en mi, corprès profundament...”. Continua aquest poema sobre el dolor de l'absència fins a anunciar el retorn amb el qual els cossos es retrobaran en “el llit d'italiana mida” fins que “a poc a poc es clouran com un puny”. Vaig observar que, com sempre, Raimon tancava el puny en acabar la cançó. En aquell moment no hi havia ningú a la sala i, a part d'imaginar que Raimon la cantava per a mi, vaig tornar a comprovar que em resulta impossible sentir-la sense emocionar-me i creure que aquesta cançó dedicada a Annalisa ens pertany, coses de la poesia, íntimament a tots.