El món no s'acaba

Tornar a la facultat on vaig passar alguns dels millors anys de la meva vida i on vaig forjar grans amistats que encara avui perduren és sempre un plaer. Fer-ho per assistir a l'homenatge a un mestre i amic com és el periodista d'aquest diari Manuel Cuyàs és, a més, un honor, per molt que toqués fer-ho el dotze del dotze del dotze a les dotze del migdia. Conyetes a banda, que n'hi va haver i força, almenys ahir no es va acabar el món, tampoc va semblar que canviéssim d'era com van predir els maies, i Cuyàs va poder rebre un merescut reconeixement compartit amb dos altres grans d'aquest ofici: el periodista de La Vanguardia i membre del consell editorial d'El Punt Avui Lluís Foix, i l'ànima del programa Singulars de TV3, Jaume Barberà. Tots tres van rebre el premi Ploma d'Or, que des de fa sis anys lliuren els estudiants de l'últim curs de ciències de la comunicació de la Universitat Autònoma.

La vella facultat, enclavada entre les de medicina i dret i la Vila Universitària, està pràcticament igual que fa vint anys. Com l'esperit combatiu dels que hi estudien, que van aprofitar l'inici de l'acte per escenificar el seu rebuig a l'estat actual d'una professió que van triar com la seva i que els espera amb unes quantes crisis al damunt. La cosa no està per bromes, i si molts dels assistents vam sortir de l'homenatge mig convençuts i amb un somriure a la cara va ser gràcies als discursos dels protagonistes, i a les glosses que els van dedicar tres professionals de reconeguda solvència. Xavier Bosch, Tian Riba i Ernest Folch van parlar de Lluís Foix, Manuel Cuyàs i Jaume Barberà respectivament, i van coincidir a destacar-ne la capacitat d'observació i d'adaptació als canvis, l'erudició inherent a tots els grans de l'ofici i una il·lusió que conserven intacta des del primer dia.

Foix, exdirector de La Vanguardia, excorresponsal i literalment bregat en unes quantes guerres, va animar els estudiants a llegir, a viatjar, a desconfiar de tots els poders, fins del mediàtic –“en periodisme no hi ha mans innocents”, va afirmar–, i a aprofitar les oportunitats que ofereix una revolució sense precedents en el món de la comunicació. Cuyàs, a qui Tian Riba es va referir com el “Doctor Caparrós” del periodisme català, els va encoratjar a culturitzar-se, a preguntar i a fugir de l'ordre establert. Consell, aquest últim, que li hem sentit tots els que hi hem treballat i que va tornar a il·lustrar amb l'escena en què el protagonista de Primera plana, aquell Hildy Johnson interpretat per Jack Lemmon, obté una exclusiva parlant amb una dona de fer feines que frega el terra de la presó, mentre la resta de periodistes assisteixen a una roda de premsa. “Seguiu la dona de fer feines, seguiu la galleda!”, els va insistir Cuyàs. Va tancar l'acte Jaume Barberà, el més incisiu dels homenatjats, que va dedicar part del seu discurs a fer autocrítica del periodisme durant la crisi –“n'hem estat còmplices!”, va lamentar–, per bé que va acabar elogiant l'ofici amb una cita d'Albert Camus: “Val la pena lluitar per la nostra professió.”

Curiosa jornada. Prop de vint anys després, entres a la facultat envejant la joventut dels que hi estudien i en surts gelós de l'experiència, l'erudició i l'ofici dels periodistes veterans als quals has vingut a escoltar. Deu ser la crisi dels quaranta, que no perdona.