El front exterior

Quan els aliats europeus amb els quals els catalans es van embarcar en la Guerra de Successió van pactar la pau d'Utrecht amb Felip V, l'any 1713, els nostres governants van decidir prosseguir en solitari el combat contra l'enemic. La dramàtica decisió, feta pública mitjançant el famós Ban de Guerra a Ultrança, pot ser interpretada avui com una temeritat quasi suïcida, però els catalans tenien confiança en un gir diplomàtic internacional que els fos favorable. El seu propòsit no era vèncer, sinó evitar la derrota al màxim temps possible. Resistir és vèncer, proclamaven els catalans des de les muralles i els baluards de Barcelona i Cardona. Al final, com sap tothom, la forces catalanes van ser derrotades just quan ja s'albirava un canvi d'actitud a Londres que va arribar, lamentablement, massa tard.

Dos segles més tard, els catalans van fer una aposta pel bàndol aliat durant la Primera Guerra Mundial. El llibre Per França i Anglaterra, publicat fa pocs dies per Joan Safont, ho explica perfectament. A banda de la qüestió sentimental, molts catalans pensaven que una victòria aliada obriria la porta a la llibertat. En aquest sentit, la voluntat manifestada pel president nord-americà Woodrow Wilson en favor del dret d'autodeterminació va ser molt celebrada a Catalunya. La guerra es va acabar i els catalans, a mig camí entre la il·lusió que aportava la Mancomunitat de Catalunya i el terror que imposava el pistolerisme, van veure frustrades llurs esperances d'emancipació mentre una munió de països europeus accedien a la sobirania.

Quan va esclatar la Segona Guerra Mundial, una vegada més, els catalans van confiar que una victòria aliada comportaria la invasió de la península i l'enderrocament d'un general Franco que s'havia alineat inequívocament amb les potències de l'Eix. Per aquesta raó, molts catalans exiliats a França i d'altres països van lluitar i morir en el marc de la resistència contra els nazis. Llurs esperances es van veure amargament truncades quan la política de blocs va incorporar l'Espanya franquista al bàndol aliat. Les esperances d'una operació militar contra la dictadura s'esvaïen i Catalunya queia en un pou negre i profund.

Tots aquests exemples històrics ens haurien de fer entendre una cosa fonamental: la llibertat de Catalunya depèn únicament de nosaltres. És evident que hem de treballar més fora de les nostres fronteres per explicar-nos més i millor, per difondre els nostres arguments i buscar suports, amics i aliats. També cal fer més pedagogia de les nostres raons entre els periodistes i analistes internacionals per ajudar-los a fer la seva feina. Ambdues coses ja s'estan fent, però repeteixo: la llibertat del nostre país depèn exclusivament de nosaltres.

Els amics i aliats que puguem tenir en l'àmbit internacional no aconseguiran dotar Catalunya d'un estat propi si no ho materialitzem nosaltres mateixos. De la mateixa manera, encara que tots els estats del planeta ens fossin contraris, si nosaltres som majoria i ens en sortim no hi haurà qui ens pugui aturar. En aquest sentit, val la pena recordar que quan les repúbliques bàltiques van proclamar llur secessió, el llavors president de la Comissió Europea, Jacques Delors, i el llavors president del govern espanyol, Felipe González, no van tenir escrúpols i les van amenaçar amb l'ostracisme internacional i de ser marginades del procés de construcció europea. Més de vint anys després, les tres repúbliques bàltiques formen part de la Unió Europea, de l'OTAN i de l'espai Schengen.