Manu Guix: “Ja no vull impressionar”

Quatre anys després de l'edició d'Onze llachs, en el qual versionava l'obra del cantautor de Verges, Manu Guix torna amb el seu primer disc amb cançons pròpies íntegrament interpretades en català: Pas a pas (Fanàtic / Blanco y Negro), que avui presenta en un recital al Teatre Condal de Barcelona. El principal repte? Facturar un disc que, a diferència dels anteriors, fos natural i sorgís directament “de l'ànima”. “A questa vegada ja no volia impressionar ningú”, confessa el cantant i pianista, conegut per bona part del seu públic gràcies a la seva intervenció, primer com a professor de cant i després com a director musical, del concurs televisiu Operación triunfo. “En els meus treballs anteriors sempre havia volgut deixar bocabadat algú: fer música comercial amb harmonies prou elaborades perquè un músic professional en valorés la qualitat; produccions perquè els professionals de la radiofórmula veiessin que tot plegat estava molt treballat... intentava guanyar-me constantment el respecte dels professionals d'aquest món tot volent demostrar que, de música, jo en sé.”

Rectificat, doncs, aquest camí “equivocat” que li coartava la llibertat creativa, Guix s'agafa les coses amb calma i entrega un disc amb les cançons que, de la manera més directa, li han sortit de dins. “Això és el que dóna valor a Pas a pas –apunta–. No ha passat cap mena de filtre; és Manu Guix en estat pur.” Amb tota una declaració d'intencions estampada en els primers versos del treball (‘No vull parlar de coses tristes / Ni que em vinguis a plorar'), Guix es proposa llançar “un missatge positiu i d'alegria”. “La vida, efectivament, pot ser molt puta, però cal mirar de viure-la amb alegria, perquè és l'única que tenim”, recomana. “L'actitud més intel·ligent és la de mirar de ser feliç”. Combatent, doncs, el tòpic que assegura que, de la felicitat, no surten bones cançons, el cantant s'ha imposat un exercici per crear bones vibracions. “Els sentiments més intensos, com el desamor o la pèrdua d'un ésser estimat, són naturalment els més potents i, per tant, els més fàcils, a l'hora d'escriure. De cançons sorgides del desamor se n'han fet tota la vida, jo mateix n'he fet moltes, de manera que fer un disc alegre és tot un repte.”

Li ha acabat sortint, a Guix, un disc que parla molt de la “superació personal” i en què hi col·laboren Marc Barrachina (Facto), Pau Donés (Jarabe de Palo) i Dominic Miller, guitarrista de Sting des del 1990. “Va ser una carambola de la vida”, recorda. “Va venir a Barcelona a tocar amb l'Sting i, la nit anterior, tocava amb el seu trio a Luz de Gas. El teclista li va fallar per culpa de la vaga de controladors aeris a París i em van trucar de Luz de Gas a última hora per si podia tocar amb ell. Vaig fer-ho i, des d'aleshores, hi va haver molt bon rotllo. Al cap d'uns mesos li vaig dir si volia gravar el disc amb mi... i em va dir que sí”.