La Constitució de la discòrdia

Egipte afronta avui dividit com mai la segona tanda del referèndum sobre els 236 articles de la seva Constitució. Una carta magna que ha posat en relleu la fractura política i social del país. El text, aprovat a corre-cuita després de sis mesos de durs debats i amb el boicot final d'una quarta part dels seus redactors, s'ha convertit en el darrer cavall de batalla entre unes forces islamistes acusades de monopolitzar la comissió i una oposició secular acusada de boicotejar la redacció per interessos partidistes.

Un dels debats més encesos l'ha provocat l'article 2, que fa referència a la xaria islàmica. Després de mesos de confrontació a la comissió, el text finalment va quedar com estava en l'anterior Constitució: “Els principis de la xaria són la principal font de legislació.” Una vaga expressió que no va agradar als grups salafistes, que van forçar l'afegitó de l'article 219, que especifica de manera general què s'entén per aquests principis.

La Constitució garanteix un model presidencialista parlamentari. Bona part dels poders fins al moment garantits al cap d'estat són ara compartits amb una cambra dels diputats que hi ha de donar l'aprovació. Els crítics, però, pensen que el model encara dóna moltes prerrogatives al president i soscava la separació de poders.

Muhammad Mursi té el dret de nomenar el fiscal general, els membres del Tribunal Constitucional i els encarregats de les institucions de monitoratge i de suposat control independent de les autoritats. El president és el cap de la policia i de les forces armades, però no té el poder ni de declarar la guerra ni d'ordenar l'enviament de tropes a l'estranger (art. 146). Aquesta competència correspon al Consell Nacional de Defensa, que ell mateix presideix (art. 197).

Precisament, les forces armades van ser pràcticament l'única institució no religiosa de l'Estat que no va boicotejar la comissió constitucional. Al final, la majoria de reclamacions militars eren aprovades 24 hores abans que el text fos finalment aprovat.

Així, el pressupost de les forces armades continuarà sense estar controlat pel Parlament. Aquesta funció se la reservarà el Consell Nacional de Defensa, un òrgan no directament escollit per la població (art. 197). El ministre de Defensa continuarà sent, per llei, un militar (art. 195) i mentrestant es continua obrint la porta a judicis militars contra població civil en cas que “danyin les forces armades” (art. 198).

Organitzacions de drets humans han denunciat que la justícia social, un dels principals reclams de la revolució, no es garanteix en aquest text. La llibertat sindical, per exemple, queda limitada a un sindicat per professió, la gratuïtat de l'assistència sanitària està restringida i no es tanca la porta al treball infantil. A més, la llibertat de culte se circumscriu a les religions abrahàmiques i tampoc es respon a demandes sobre els drets de les dones. La llibertat d'opinió està garantida per l'article 45, però els límits són poc clars quan l'article 31 prohibeix l'insult contra les persones i el 44 prohibeix els insults a la religió i al profeta.