Conviure

Els polítics, quan volen parlar amb els periodistes, els conviden a dinar. Quan m'he trobat en aquesta situació sempre m'he formulat les mateixes preguntes: ¿No hauríem pogut quedar en hores feineres de matí o tarda al seu despatx? Al polític, ¿no li vindria més de gust a aquesta hora dinar a casa amb la família i després fer una becaina que el deixés com nou, i aprofitar per rentar-se les dents? A la nit, el polític, si no té un sopar té una inauguració i quan arriba a casa es troba els llums apagats i tothom dormint.

Després hi ha els caps de setmana. Quan no tenen un altre acte inaugural a la quinta forca es veuen obligats a assistir a reunions de partit on es discuteixen i decideixen coses. Jo, quan veig aquestes trobades de dissabte i diumenge a la televisió, penso igualment si això els pot ser bo. Si no els convindria més jugar amb els fills, sortir a passejar, treure el gos a fer pipí, anar al cine, llegir, llegir molt, i, en definitiva esbargir-se i també posar-se al dia de les coses que passen a dintre i a fora de casa, que són els llocs on batega la realitat sobre la qual ells mateixos sempre diuen que volen incidir.

Si no, passa que només viuen obsedits per la política i pel partit, que només malparlen dels uns i dels altres, que només veuen maquinacions i que de tant veure'n en són víctimes i en són agents. Com que el dia que no tenen un dinar amb algú ho troben a faltar, en comptes de recórrer a la sopa de casa conviden el primer que passa, i el primer que passa pot ser un capsigrany d'amors adolorits i set de venjança que ja em diran què té a veure amb la política i la feina constructiva. Però tot es pot polititzar si tot el dia estàs polititzat i allà al centre de la taula, amagat en un ornament de flors seques, hi ha uns micròfons instal·lats pel partit contrari per si la conversa li pot ser útil per fer més mal que bé. Sí que veuen pel·lícules, però dolentes.

Al Palau Robert hi ha una exposició dedicada a Joan Triadú, el pedagog, escriptor, crític i mestre de polítics que va qualificar el XX com el segle d'or de la literatura catalana. L'han muntada, molt bé, en Joan Josep Isern i la Susanna Álvarez. Es titula Llegir com viure, extret d'una frase de l'impenitent lector Triadú. No sé on devia tenir el cap, perquè quan l'Isern me la va dir vaig entendre Llegir i conviure.