Entrevista amb Joseba Sarrionandia

El dissabte 23 de febrer Antoni Batista, a l'Ara, li feia una entrevista a l'escriptor basc Joseba Sarrionandia (Iurreta, Biscaia, 1958), guanyador del premi Euskadi d'assaig 2011 amb “Som com moros dins la boira?, Pol·len edicions, on diu que ha dialogat amb Unamuno, Voltaire, Ibn Jaldún, Rudyard Kipling, Víctor Hugo, Abdelkrim, Johanes Urzibil, Baroja, Joseph Conrad, Augustin Chaho i d'altres.

Des fa 28 anys habita en “adress unknown” però tot i així s'ha convertit en un escriptor de referència de la literatura basca. Ha publicat 29 llibres, jo he llegit d'ell el “No soy de aquí” que fou un dels seus inicis literaris, on parla de llibres, de la vida, de l'amor i de la mort, de la llengua basca, de l'escriptura, de la identitat, de les incerteses i les dificultats del viure, de les complexitats i de l'habitar el món actual. És el poeta basc més cantat (Labora, Muguruza, Imanol…) i Kortatu li va dedicar la coneguda “Sarri, Sarri, Sarri”.

En aquesta cançó el motiu és lloar la seua fuga de la presó de Martutene l'any 1985, en una operació de pel·lícula, amagat a la caixa d'un bafle del cantant Imanol. Des de llavors, a tots els pobles d'Euskal Herria, quan es cantava “Sarri, Sarri, Sarri”, la gent es posava a cantar i a ballar eufòrica, recordant la seua fuga i cridant contra les forces d'ocupació que encara romanen allà.

Preguntat pel seu assaig premiat i les disciplines que el formen, explica que “en la vida real, l'economia es trava amb la guerra, la llengua es barreja amb la política i qualsevol tema té derivacions”. Preguntat si el “ni naiz [jo sóc] és una autoafirmació molt basca, molt escrita i cantada i al seu llibres es demostra que és molt complexa… afirma Sarrionandia: “la identitat no és remarcable si no existeix una impugnació d'aquesta identitat, que aleshores es veu obligada a retrocedir o, al contrari, a afirmar-se. De petit vaig conèixer la pressió de la hiperidentitat espanyola. La llengua basca estava proscrita, reduïda a la condició de parla del món rural, fins i tot els noms de persona els prohibien en llengua basca, aconseguien que ens nens ens avergonyíssim de saber basc. Davant la hiperidentitat espanyola, sobretot durant el franquisme, la identitat basca es va replegar, fins que a la dècada dels 70 va deixar de retrocedir i va començar a afirmar-se”.

Nosaltres els catalans i/o valencians del País Valencià encara notem que la nostra llengua està proscrita, encara al segle XXI prohibeixen la TV3 perquè no arribe a les nostres cases, els corruptes del PP neguen la unitat de la llengua sencera, intenten dividir-la administrativistament, arraconar-la i fer-la retrocedir. I el més sorprenent -almenys per a mi- és que massa 'valencians' ho accepten amb tota naturalitat i es repleguen en la seua catalanitat davant els dictats de l'espanyolisme més vil i exterminista.

Encara hi ha massa “valencians” que només veuen la seua identitat valencians com la negació de la (seua) i la nostra catalanitat i l'acceptació de l'espanyolisme. Encara hi ha massa regionalisme servil amb allò del “per a ofrenar noves glòries a Espanya”, tot i que Espanya ens extermine dia a dia. Evidentment, la identitat valenciana i/o catalana —com la basca o qualsevol altra— és variable i no cal atribuir-li un ésser i un comportament determinats. Serem el que decidim. I molts decidim que volem ser valencians i catalans al mateix temps, perquè les altres opcions signifiquen la nostra extinció com a poble diferenciat al marge d'Espanya.

Preguntat després del seu estudi com definiria “moro” en un twit, Sarrionandia diu que “moro és algú a qui se li determina fins i tot la definició d'ell mateix. I com a subjecte, és qui requereix la seua llibertat individual o col·lectiva”.

Els catalans i/o valencians del País Valencià i inclús dels Països Catalans, podríem preguntar-nos amb Sarrionandia si som moros determinats, esclavitzats per Espanya i necessitats d'alliberament individual i col·lectiva. Sarrionandia li dedica el llibre “Som moros dins la boira?” al nostre poeta català Miquel Martí i Pol, que llavors ja anava en cadira de rodes, perquè quan era a la presó s'escrivien cartes. Pensa que amb força empatia, perquè “jo estava en una cel·la a Santa Maria, i ell en una habitació a Roda de Ter”.

Preguntat Sarri sobre el procés sobiranista de Catalunya, el compara amb l'alliberament dels esclaus que reclamaven la seua llibertat, amb els obres que s'organitzaven en sindicats o en les dones que exigien els seus drets. I afirma: “el sol fet de plantejar un referèndum ja em sembla una emancipació. Per als catalans em sembla, a més, que és una oportunitat incomparable de treure's del damunt tota la història i la histèria d'Espanya. A veure com s'ho prenen els altres, perquè l'amo d'un esclau prenia com una gravíssima ofensa personal la seua llibertat”.

Al meu país, el País Valencià, però també a les Illes i a la Catalunya central i del nord, encara observe massa amants de l'esclavatge, que sospiren per portar cadenes i rebutgen la llibertat del seu poble. Interrogat sobre l'escenari de futur per al País Basc, diu que “és previsible que el conflicte es prolongui d'unes altres maneres. El futur, que ja és aquí, no el veig gaire benigne. La gent poderosa del món fa temps que va optar per gastar en bombardejos i policia el que es pogués invertir en suport al desenvolupament, seguretat social i democràcia”.

No podem estar més d'acord amb Sarrionandia si afegim, -a les qüestions que denuncia-, l'oblid de l'extrema pobresa de la majoria del habitants dels països del sud i l'oblid dels principals problemes ecològics del planeta Terra que amenacen la supervivència de les societats humanes i d'ecosistemes bàsics per al sosteniment de la diversitat i complexitat de les diferents formes de vida.