Quins mots salvaria?

Salvaria paraules de l'argot teatral que, avui, no queden recollides al diccionari. Diabla és un llum que il·lumina de baix a dalt. Però també reclamo cameta (cortina lateral), veral (llum lateral), rem (fusta per fixar el decorat a terra) o corbata (prosceni). Són mots que avui, com l'ofici de maquinista, amenacen oblit.

Salvaria aquest mot en el sentit figurat que té d'impuls que cal per fer quelcom o per assolir algun objectiu. Prendre alè i recuperar l'embranzida després d'un esforç per perseverar en aquest esforç i aconseguir alguna cosa. Obtenir l'alè o el suport necessari per tirar endavant un projecte o una iniciativa.

Sinònim de negociació. Catalunya sempre ha tingut cura d'assolir el tracte. En moments de grans dificultats, com les que ara patim, fóra una bona notícia recuperar la capacitat de tracte, de negociació. Negociar vol dir discutir amb la voluntat de buscar un acord, mútuament acceptable per les parts.

Política ve de polis, que és ciutat, i és la manera com els ciutadans es responsabilitzen del seu funcionament. Ens permet implicar-nos en els temes públics i intervenir en l'interès i el bé comú amb l'opinió, el vot o altres formes de participació. És primordial revalorar la política i els polítics. Sense política i polítics no hi ha democràcia.

M'agrada aquest mot per si mateix. No en sé dir gaire bé el perquè. Per a mi representa un sentiment, una passió... Hi ha una ànima catalana. Penso que és un símbol, i també una paraula molt maca que s'ha de preservar.

Hi ha molta gent que la fa servir, i també molta que no. Sento dir molt sovint “nens i nenes”, però tenim una paraula fantàstica que ho integra tot. M'agrada molt, simplement. És absurd intentar buscar per quines raons, però la vull reivindicar, igual que altres mots que m'agraden, com ara queviures i llaminadures.

Venim d'ahir i ens projectem cap al futur. Endemà és un mot que agonitza en benefici del dia següent. La metamorfosi que evoca canvis, innovació i reptes, que és el que desitjo per a Tarragona en l'àmbit social, cultural, econòmic... per aconseguir un món més just per als que pateixen els embats de l'actual situació.

Trempat, o trempada és un qualificatiu per a les persones diligents, amables, de caràcter afable i positiu. M'agrada envoltar-me de gent així en la vida personal i en la professional. No són pas persones que viuen en “erecció contínua”, però sí persones amb un “tremp” especial per encarar totes les situacions.

Quan era petit m'enfilava als arbres. Avui molts nens pugen als arbres i els preus pugen mentre abans s'enfilaven. És un verb que també s'emparenta amb l'agulla, amb enfadar-se, amb recitar un poema (enfilat dalt la cadira)... Com diuen, avui, les mares “Nen, no t'enfilis!”? “Nen, no pugis a…”? Que no es queixin si no els fan cas.

És el despertar del dia i l'inici de tot. A la muntanya és un moment molt especial i màgic. Quan veus les llums de l'aurora, això significa que al davant tens tot el dia per gaudir de la muntanya. És l'hora de llevar-se i de disfrutar de tot allò que ens ofereixen els cims, les valls, les carenes, les crestes...

L'endemà és un terme deliciós que expressa amb exactitud allò que vol definir. L'empobriment lingüístic queda palès quan el terme se substitueix pel “dia després”. I, en canvi, poques expressions simbolitzen tant com aquesta la idea que revertir l'empobriment de la llengua i el país és a les nostres mans.

És el bagatge més important d'una persona, allò que ens remet al que esdevenim quan sumem al nostre ADN l'aprenentatge i la formació, i un element inherent d'igualtat. És la clau del nostre progrés individual i social. Eduquen la família, l'escola i la ciutat, i Sant Jordi és un exemple de com la ciutat i el país eduquen en ciutadania.

El xup-xup, cocció llarga i sense presses, amb el foc ben baix, a la recerca del punt precís. Xiuxiueig de la bona cuina tradicional escoltat i après a casa, mantenint l'organolèptica dels principis de la mare i l'àvia: paciència, no tenir pressa, saber que les coses necessiten el seu temps i saber esperar el moment oportú.

Igualtat és la riquesa de la diferència i la diversitat. Sense igualtat no hi ha llibertat. Les persones naixem i som diferents i no renunciem a ser diverses. Volem ser tractats igual i gaudir de les mateixes possibilitats en l'accés a la riquesa social. Igualtat és redistribuir d'una manera justa la riquesa que el treball crea.

Ha estat determinant per a la història dels moviments obrers i les lluites socials a Catalunya. Es tracta d'una paraula forta, amb ressonància, que suggereix la idea d'acció i combat popular, que ens trasllada als carrers, a les demostracions de rebel·lia contra un poder opressor. I que ho fa com a acció col·lectiva, conjunta.

Podria triar mare, decència, vida, llibertat, somriure, amor, honestedat, record, esperança, respirar, felicitat... Totes són Catalunya. No perquè designi el lloc més bonic (no existeix), ni el més respectuós, ni el de més bona gent, ni... Amb els seus errors, maldats, mediocritat o covardia, designa els millors somnis.

M'agrada com sona i com s'escriu. El dígraf ix, la doble erra i la dièresi, tot alhora, el fan un mot ben particular, dels que no llegim o diem gaire sovint. El reivindico perquè la llengua no se'ns assequi i ens quedi magra, eixarreïda... Si diem que algú és sec com un bacallà, poc vital, de caràcter eixut..., per què no diem que és eixarreït?

Salvant aquest mot salvaríem l'essència de la classe mitjana. La més castigada per la crisi. La més necessària per sortir-nos-en. La imprescindible per construir el país que volem i desterrar les pràctiques que detestem. Perquè un menestral exemplifica qui sabia guanyar-se el pa amb l'esforç que li era legitimament compensat.

He fet aquesta tria perquè considero que el mot paraula reflecteix alhora la voluntat de dir i la d'escoltar.

No m'ho he de pensar gaire. Com més gran em faig, més m'adono que el més important és viure el moment, el present. No sabem què passarà demà; per tant, cal disfrutar i aprofitar cada moment. Ara és un mot curt que explicita molt bé aquesta idea.

Part alta del cap, closca. La fa servir a la cançó de l'Esperanceta Trinquis, a Les cançons d'Ariadna. Se m'ha quedat al cap, no podia ser altrament. També vol dir intel·ligència, i sempre se'n necessita En el seu origen hi ha una probable combinació d'elements formals i semàntics de mots com closca, capça, i clapa.

El mestre Espriu ens recordava sovint que hi ha mots que no han de desaparèixer mai perquè formen part de l'essència del poble català. En el món de la justícia, n'hi ha una que cada cop es fa servir menys. És a l'ensems, que se substitueix gairebé sempre per simultàniament, que és una traducció del castellà.

Sempre he tingut presents els versos d'Espriu que ens criden a mantenir-nos fidels al servei del poble. Aquestes paraules marquen una etapa històrica i il·lustren el que ha de ser un tarannà envers allò públic: la política en democràcia no és solament exercici legítim del poder, sinó, sobretot, servei a la comunitat.

La diversió és molt important, sobretot per als nens, que és el món al qual jo m'he dedicat. I és quan he explicat contes i he fet il·lustracions que m'he divertit; sempre d'una manera sana, perquè també pot ser perversa, la diversió. Jo he intentat sempre viure la part més positiva i divertida de la vida.

Com a substantiu vol dir carícia, que és una cosa molt bona; com a adjectiu, manyac significa suau, dòcil, no esquerp… El seu diminutiu, manyaguet, aplicat als nens petits, és molt dolç. I, a més, té una grafia catalana, la ny.

M'encanta!

Els meus pares em van inculcar el valor de l'esforç i jo he procurat fer el mateix amb els meus fills. És una manera de fer que m'acompanya des de sempre. Només amb uns valors sòlids, com l'esforç, juntament amb d'altres com la coherència i la responsabilitat, es poden assolir objectius i encarar els reptes amb realisme.

Tinc almenys tres motius: l'arbre és un bon representant de la vida que compartim els humans amb les plantes i els animals. A més, l'arbre és un motiu estètic que ha inspirat pintors i poetes. I, finalment, és ecològic: dóna al nostre planeta humitat i material, sense els residus dels materials que no es degraden.

Jo he escollit aquesta paraula, que significa captivar alguna persona per l'atractiu físic o intel·lectual. Actualment és una paraula en desús, com a mínim en el territori de la vida quotidiana. Però jo considero que és prou singular per mantenir-la activa.

Perquè, sent un concepte que tradicionalment s'ha identificat amb el tarannà català, avui ens recorda tot allò que encara tenim per fer per redreçar l'economia del país i poder generar llocs de treball. Als empresaris ens agrada fer feina i poder respondre al nostre compromís de generar riquesa i llocs de treball.

El mot que he triat és sentiment, perquè és el que tenim els catalans envers el català i la nostra terra. Però, a més, és una paraula que també defineix el que als periquitos ens transmet el nostre club. Una paraula amb una forta càrrega emotiva que també forma part del nostre lema: La força d'un sentiment.

Paraula preciosa. Sempre li preguntava a en Martí i Pol: “Això com s'escriu?” “Això com ho diries?” I a ell ­que ho sabia tot!– li vaig fer descobrir aquesta paraula. Si primavera vol dir “abans de la vera”, rerevera significa “després de la vera”. La vaig posar de segon títol a una cançó: La joia (o cançó de rerevera).

He triat aquest mot perquè és el nom del meu país, i si no existís aquesta paraula tampoc existiria aquest país que tant m'estimo. A més, mentre existeixi Catalunya sempre existirà el català com a llengua. I no podem oblidar mai que la llengua és el més important d'un país, i cal protegir aquest patrimoni.

Aquestes són les principals motivacions per salvar aquesta paraula: d'entrada, per la fonètica, tinc una predilecció especial per les paraules monovocàliques, i aquesta ho és. També és un concepte molt difícil de traduir. Finalment, és una paraula molt nostra i que diu moltes coses.

És un d'aquells casos en què la paraula fa la cosa. Té una sonoritat que defineix el significat. És menys que enfadar-se i fins i tot té un punt d'entranyable. Ara bé, una vida plena de rondinaires no seria vida. Salvo el mot i aposto per limitar la quantitat de rondinares del nostre voltant!

Més que ser una paraula per salvar, la rauxa ens hauria de salvar. Espriu no és un paradigma de la rauxa, més aviat ha servit a alguns com a exemple del seny, al costat de Pla. Però no es pot separar el que no està partit. El seny és la contenció de la rauxa, i la rauxa és l'alliberació del seny. Només cal entendre-ho...

És una paraula que Espriu fa servir per expressar el sentit de continuïtat. Un adverbi llatí que vol dir sense mai aturar-se, i és un dels seus poemes més magnífics i el compromís perquè el que ha de persistir no canviï mai. L'ànima d'aquest país s'ha construït gràcies a la continuïtat.

No l'esmento tan sols perquè és el signe d'identitat del nostre club, sinó pel fet que, si per alguna cosa destaca el nostre país, és pels productes del planter en molts àmbits de la vida que acaben sent personalitats de referència mundial.

Es feia servir durant la Guerra del Francès. Em va seduir perquè és molt gràfica i suggeridora. Va caure en desús i es va substituir per llepaculs. Si no us voleu posar el cul a la boca, aquest adjectiu, amb els temps que corren, us servirà sovint. Un llepacrestes és aquell que n'ensabona a un altre per treure'n profit.

Els vigatans no esternudem sinó que eixavuirem. I jo, com que sóc de Vic, eixavuiro. De fet, tot i que s'escriu eixavuiro, ho pronunciem atxabuir'. Prové del català antic avuir, que significa esternudar. I avuir prové del llatí augurium, ja que antigament s'atribuïa als esternuts una gran capacitat d'augurar.

Significa que tens objectius comuns amb allò o amb qui et compromets. Compromís amb la parella o la família per tenir una vida en comú. Amb l'entorn per fer que el nostre món sigui sostenible. Amb la feina per fer-la valuosa per als altres. Amb els pacients per ajudar-los de la millor manera.

Es una paraula que m'encanta. El diccionari diu, entre altres definicions: “Badar la boca, badar els ulls, badar-se una poncella, no badar boca...” Per a mi badar vol dir estirar-me al sofà, mirant el sostre, sense parlar, ni escoltar música i, si puc, sense pensar. És molt relaxant. Molt recomanable.

És un concepte imprescindible en l'aplicació de la llei, doncs l'acosta a la justícia i la fa més humana, ja que té en consideració les circumstàncies del ciutadà. Fa que les institucions siguin més properes i més igualitàries en el seu tracte amb la ciutadania i ens ajuda a aprofundir en la democràcia.

I també altres expressions com ara a l'engròs. Actualment el llenguatge econòmic és ple d'anglicismes, però al nostre país hi ha paraules genuïnes que ens fan el mateix servei. Hauríem de recuperar i mantenir les expressions tradicionals pròpies del comerç, que a Catalunya tenen molts segles d'història al darrere.

Esperança, inseparable de fe, amor i caritat. Péguy va entendre la unitat de les tres paraules quan al poema Esperança va veure aquesta virtut com una nena que avança, fràgil i insegura, pel camí de la vida “agafada als braços de les seves germanes grans; però és ella, la petita esperança, la que fa avançar les altres dues”.

Salvaria la paraula dignitat, perquè en el procés que vivim aquesta és l'actitud que ha de demostrar Catalunya davant del món. El nostre camí ha de tenir molta força i molta dignitat. I l'única manera de poder-ho demostrar és que el país aconsegueixi la independència.

La “roda del temps” és un concepte poètic de l'univers espriuà i un concepte real de la vida; com la llengua. La vida i la llengua. La vida individual i la vida col·lectiva com a poble. Salvar els mots en plural és molt més que salvar un mot.

En economia, un fenomen important és el que en anglès s'anomena spillover effect, les externalitats que es donen quan la producció o el consum d'un bé afecten consumidors o empreses que no participen en la seva compra ni en la seva venda, i quan aquests efectes no es reflecteixen en els preus de mercat.

Aquest mot em va arribar de petita, lligat a les quatre gates de casa, que, entre ronc i ronc, raspallaven els seus lloms als nostres turmells, buscant una magarrufa dolça i llarga. De grans, la vida ens ensenya que, també entre les persones, caldrien més magarrufes i menys garrotades.

Com a antídot, aixopluc, esguard, mirall, ressò, viatge de retorn, barricada. Sense memòria traginem i (di)vaguem com fantasmes esmaperduts al laberint. Memòria per seguir sabent què hem estat, què no volem ser i què podem ser encara. Ens xiuxiueja que som el que fem per canviar allò que som.

M'acompanya sempre. És el que s'ha de posar, ara més que mai, en tot allò que s'emprengui. Passió com a sinònim de ganes, voluntat... És el contrari de moderació, d'escepticisme, i també –¿per què no?– de pessimisme. I, què cony, és temps de deixar lliures les passions, que volin!

Hi ha un punt de nostàlgia en la meva tria. Em recorda molt la meva infantesa, quan la meva mare ens feia roba i en emprovar-nos-la a vegades ens deia: “Aquesta jaqueta et queda esquifida.” És un mot molt propi del català, que l'enriqueix i que ara no es fa servir gaire. Per això el reivindico.

He escollit el mot finesa per la voluntat de reivindicar en un temps en què sol faltar la finor dels esperits, de les actituds, dels hàbits, de les polítiques, de les accions i de les idees.