Salvador Espriu, si n'era…

A part dels poemes musicats per Raimon, vaig connectar per primera vegada amb Espriu per mitjà de la precisa Primera història d'Esther: era la primera vegada que buscava tantes paraules al diccionari, tot i estar escrit en la meva llengua materna. Àngel Carmona, rei del teatre romàntic de debò, titllava aquesta obra de teatre, en què conviuen elegantment la llengua culta i la del poble, de “gamberrada erudita”. Centrant-me en la semàntica dels mots, comento una estrofa de Cançó de la mort a l'alba, un dels poemes musicats per Raimon:

Si para l'alta

mola, podràs,

fixa sotana,

potser rodar?

La primera vegada que vaig llegir el poema, jo no entenia res. Però, si uses el diccionari, descobreixes que mola és la “pedra circular de les dues que componen el molí ordinari, una és mòbil i es fa rodar sobre l'altra, que és fixa”, i sotana significa “cara inferior de pedra circular de les dues que componen el molí”; és com si ens digués: “Si se'ns para el cor, podem potser continuar respirant?” És a dir, que intenta resignar-se d'alguna manera al nostre inevitable futur a curt o llarg termini. Amb la llengua, fa juguesques transcendents. Aquí, l'Espriu se'ns mostra com l'incansable pensador de la mort.

L'època d'Espriu va ser molt dura per a la nostra cultura i alguna vegada s'havia dit que Espriu feia al català un darrer homenatge abans que, possiblement, morís. Vull dir que, si la llengua catalana fos un faraó, Espriu li construïa una piràmide enorme, resistent al pas del temps.

Per acabar, no sense abans dir-vos que us familiaritzeu amb el poeta de Sinera (un altre joc que es descobreix llegint la paraula de dreta a esquerra), comentaré dues anècdotes. La primera mostra com la poesia d'Espriu formava (i forma) part del nostre lèxic i bagatge cultural. Es diu que en una ocasió Gabriel Ferrater, assegut en un restaurant al costat d'Espriu, juntament amb altres lletraferits dels anys 60 i començaments dels 70, es va adreçar al cambrer dient: “Podeu fer el favor de portar-me la meva pobra, bruta, trista i dissortada botifarra?” M'agrada l'anècdota perquè visualitzo el magnífic Gabriel Ferrater i d'altres escriptors fent una botifarra al concepte de pàtria que transmet aquest poema (no està més bruta que d'altres països ni és trista...). L'altra anècdota va quedar gravada en els meus arxius cerebrals quan, durant la segona meitat de la dècada dels 80, entrevistaven Espriu a la ràdio. Cap al final de l'entrevista li van preguntar si pensava viure encara molt més temps. Espriu va respondre amb la seva veu més inquietant: “Espero que no gaire.”

Recordem les seves paraules i el seu món mític. Són vives perquè hi som nosaltres.