Què és ser escriptor mediàtic?

En el rànquing de llibres més venuts per Sant Jordi, segons les dades del Gremi de Llibreters, la novel·la de Pilar Rahola, El carrer de l'Embut, ocupa el segon lloc de la classificació de “Mediàtics”, després del primer lloc d'Albert Espinosa amb Brúixoles que busquen somriures perduts. Al seu torn, Jaume Barberà lidera la de “No ficció” amb S'ha acabat el bròquil, una reflexió sobre temes polítics que ha tractat al llarg de la seva trajectòria periodística. És més mediàtica Rahola que Barberà, tan lligat a la televisió, com un comandament a un televisor? La categoria de mediàtic està agafant una dimensió diferent de la de fa pocs anys, en què un llibre mediàtic era aquell que feia referència a un programa televisiu. Portada amb la imatge del presentador i... apa!, un grapat d'anècdotes i llestos. Ara la cosa s'ha sofisticat. Els nous mediàtics solen tenir grans coneixements de política internacional, sensibilitat social i nocions de macroeconomia o, en el seu defecte, d'economia domèstica. També practiquen algun esport de resistència. Rahola, que de ben segur que controla algun d'aquest àmbits de coneixent i té una presència important en els mitjans, no hauria de situar-se com a mediàtica. Ha escrit una novel·la. I és en qualitat de novel·lista que ahir va signar exemplars. Quan va presentar un llibre conjuntament amb Josep Cuní, sí que va ser una operació mediàtica, ara no. És important el nom de les coses. I si un escriptor juga amb la seva projecció mediàtica i fa d'això el seu discurs, és lògic que sigui titllat de mediàtic. Que el màrqueting del llegir (o de vendre llibres) no ens faci perdre l'escriure.