No hi entenc res de res

Un cop arribat a la conclusió personal que no podia entendre el que passava en el món, i menys més enllà, per la complexitat de la situació en què estem immersos, vaig optar per cenyir-me a seguir únicament el que sobre Europa –espai prou reduït i concret– i la crisi –mentida prou àmplia i estesa– s'explica per ràdios i plasmes. Vaig pensar que era una qüestió d'escala, de mesura, de capacitat personal d'absorció, de comprensió.

Després de navegar per les ones de tots els colors possibles cercant una veu que em parlés prou clar, vaig acabar per dimitir també d'aquest territori, tot pensant que era jo (el magí) qui no abastava a copsar la magnitud de la tragèdia que tots miraven –esforçadament i cobrant– de fer-me entendre. Però la decisió estava cantada: ja només empraria la neurona (en singular) en la política peninsular ibèrica (i així mantenir el pernil extremeny a l'àrea de cobertura). No ocuparé més d'una línia per justificar-me de per què vaig trigar un no res a abandonar aquest camp de batalla mental: la Meseta és una divisió difícil de pair.

La geografia, com a refugi, no l'havia tastada mai, però ja era aquí, endavant! Una esperança, irracional i consistent, semblava impregnar els meus conciutadans, el contagi esdevenia el més normal. El desencís pel pas del temps, també. L'embarbussament, protagonista nacional. Així doncs, tot empenyia a reduir el meu interès a reptes cada cop més i més propers. Més petits. Abastables a peu. Pròxims. N'estava convençut, que seria l'única manera de poder opinar amb autoritat (la moral, no pas cap altra) sobre alguna cosa. Vaig triar la res publica municipal, i res, que no, que tampoc. Arribats a l'equador d'aquesta galeria, o parlo de flors o parlo de contenidors. I no hi ha disjuntiva. És la foto d'aquest temps. O, millor, d'aquests temps (en plural). Flors i residus, a Girona, fa anys que van junts.

El 2010 i el 2012, es va desconvocar la vaga d'escombraries in extremis pocs dies abans de l'inici del Temps de Flors, amenaçat per les reivindicacions dels treballadors d'aquest servei vital. El 2011 la vaga va fer-se present a l'abril. I, ara, el 2013, són els contenidors d'aquell continent els que han fet forat. Que si sí. Que si no. He llegit i escoltat tot allò publicat. Diaris, ràdios, teles, digitals, blocs, notes de premsa... no hi entenc res de res, de res! He recordat Manuel de Pedrolo, a Acte de violència. Una estranya solidaritat va guanyant els ànims dels seus habitants, que sense haver-se posat d'acord instauren una situació que els permetrà conquerir la llibertat sense vessaments de sang: “Quedeu-vos tots a casa.” Ara ja fa dies que no surto. S'hi està la mar de bé.