Simbolisme de xarcuteria

El monjo se situa a una distància prudencial de la imatge, inclina lleugerament el cap i comenta: «No sembla el rosetó d'una catedral?». En realitat, està mirant un tall d'embotit. Josep de C. Laplana, director del Museu de Montserrat, ha fet un pas més en la seva croada per normalitzar l'equipament i apropar-lo a l'art contemporani. En aquest cas, amb l'exposició d'América Sánchez Talls / Lonchas / Slices. Es tracta d'una col·lecció de fotografies en què l'artista plasma talls molt prims de diferents embotits sobre fons neutre. Són imatges sorprenents, que destaquen els detalls i que fan volar la imaginació. Per estrany que sembli, algunes peces de carn capolada evoquen els cràters de la lluna, esferes planetàries, pedra tallada, rostres capritxosos somrients o, fins i tot, per què no, vidrieres de colors. «Buscàvem el contrast amb l'exposició d'Obiols», diu Laplana. I realment l'ha aconseguit, vencent les reticències de companys que no entenen com es poden exposar embotits a Montserrat, mentre ell reivindica que hi ha una altra mirada, l'artística, que convida a veure-hi més enllà de les aparences, una mirada que aprofundeix en el concepte purament visual d'aquestes composicions que Laplana jutja «caravaggianes» pels jocs de llum i foscor. Transcendència rere aparent vulgaritat. Així, la sala gran d'exposicions temporals exhibeix l'obra de temàtica religiosa que Josep Obiols va produir a mitjan segle XX per a diferents estances del monestir. I al petit espai Pere Pruna, que el museu dedica a treballs actuals, s'hi ha instal·lat aquesta sèrie de prop de 50 fotografies que es podrà veure fins al 13 d'octubre. La col·lecció, que l'artista va començar els anys 90, s'exposa per primera vegada completa al museu montserratí. Hi ha tota mena de farcits de carn de porc, salamis, mortadel·les i llonganisses, i s'exposen al 400% de la seva mida real per abocar l'espectador a una mirada nova d'un aliment quotidià, «una naturalesa morta del segle XXI», com la defineix en el catàleg el crític Daniel Giralt-Miracle. La col·lecció està amarada d'ironia –l'única escultura representa l'os d'un pernil penjant del sostre–, i l'artista busca la provocació suggerint altres significats simbòlics a imatges desnaturalitzades. Ara bé, més enllà del joc d'abstracció i el simbolisme conceptual que l'artista proposa, molts visitants no han pogut traspassar el cru realisme, i així ho han expressat en el llibre de comentaris de l'exposició: «Aquesta exposició fa venir gana», «és una exposició molt bona», «de restaurant»... A més d'un, les imatges li fan venir salivera, i només li falta el pa amb tomàquet.