Una bomba a cals Escoda

Els meus pares tenien una fàbrica de pastes de sopa, de nom Pastas alimenticias de José Aragonès, fundada a la Bisbal d'Empordà l'any 1800. Proveïen molta part de les botigues i hotels de la comarca.

Un dels primers records que tinc de la Guerra Civil és que uns incontrolats anarquistes van venir a casa a buscar el pare, igual que feren amb altres veïns. Com que un amic ens va avisar, el pare va saltar per la teulada i va anar a amagar-se a una casa del costat. Regiraren tota la casa i no el trobaren.

Recordaré sempre un altre fet que cal remarcar. Una tarda el meu germà va anar a jugar al jardí dels seus amics Escoda. Mentre es divertien, es van sentir els avions i la senyora de la casa digué al meu germà: «Josep, vés a casa teva, que segurament bombardejaran.» Al cap d'una estona d'haver arribat el meu germà amb nosaltres, les bombes van caure precisament al jardí de cal senyor Escoda i van matar la senyora i els dos fills. Com que continuava el bombardeig ens feren posar sota la volta de l'escala, que era el lloc més segur de la casa.

El pare va decidir que aquella nit la mare, en Josep i jo anéssim a dormir a una casa d'uns amics de Fonteta que en deien a ca la Carmeta. Ens ajuntàrem amb una altra gent i, camí de Fonteta, pel carrer Morró, davant de ca la Guadalupe, trobàrem uns milicians i ens amenaçaren dient-nos que ens matarien. La mare, que era molt valenta i decidida, va dir: «Matant dones i criatures voleu guanyar la guerra?» I ens deixaren marxar. Al cap d'una estona arribaren més gent que fugien dels bombardejos, entre els quals hi havia la senyora Puigverd de la farmàcia, ferida de metralla. En aquella casa que tan bé ens acolliren, hi passàrem dues o tres nits. En tornar a la Bisbal, recordo que vaig veure uns forats que les bombes havien fet al pont de la carretera.

Quan la situació era una mica més calmada, recordo també una altra anècdota. Jo anava agafada de la mà del pare i trobàrem un membre del comitè revolucionari i per saludar-lo vaig dir-li: «Salut, camarada.» Als 4 o 5 anys que jo devia tenir, segur que ho havia sentit dir a altra gent pel carrer.

Entre les caixes de fusta que fèiem servir per enviar el gènere, recordo que hi teníem amagat un aparell de ràdio de la marca Philips i els veïns, a les nits, venien a escoltar el parte de la Pirenaica.

Amb la postguerra arribaren represàlies, denúncies i venjances personals. Hi havia molta escassetat de tot i els pagesos de la rodalia, que eren els únics que s'alimentaven, ens portaven farina perquè els en féssim fideus, macarrons i tota classe de pastes. Molta gent que ens devien tenir enveja, ens posaven denúncies i feien que vinguessin els inspectors de la fiscalia de taxes a escorcollar i precintar la fàbrica. La mare, que com ja he dit era molt valenta, alguna vegada els havia subornat. Acceptaven els diners i feien els ulls grossos. Per poder sobreviure molta gent es van veure obligats a tenir negocis clandestins. Tots els botiguers i fabricants es posaren d'acord i llogaren una persona que vigilava l'arribada del tren petit i també dels autobusos. Quan arribaven els inspectors de les taxes, avisava la gent i així tots els comerços en quedaven previnguts.