Bieito clausura el Grec amb «Don Carlos»

«El conflicte etern que proposa Schiller en el seu Don Carlos segueix present: la lluita entre les forces repressores de l'individu i el naixement d'un pensament humanista a favor de la llibertat de pensament. En canvi, en la dramatúrgia que hem treballat amb Calixto Bieito, aquesta lluita entra en terrenys més ambigus, una lluita en la qual no hi ha ni bons ni dolents. Ni llum, ni ombra. Sinó l'angoixant incertesa del clarobscur. Al cap i a la fi, la nostra és una lectura clarament pessimista, la constatació d'un món sense futur, atrapat en un cercle viciós, un avui on no hi ha esperança.» Marc Rosich, que firma la dramatúrgia juntament amb Bieito, descriu així l'atmosfera desencisada de la seva versió de l'obra que Schiller, l'autor dramàtic més important d'Alemanya, va escriure el 1787.

A Bieito no cal que el Festival Schiller de Mannheim li supliqui tocs d'innovació. Ell és un innovador nat, i el públic alemany ho sap sobradament des de fa temps. «La direcció de Bieito és directa i grandiosa. La representació és una opulenta celebració en un món sense cel», va escriure el crític del Frankfurter Rundschau de l'estrena de Don Carlos en el festival de Mannheim, coproductor de l'obra amb el Teatre Romea, el festival Grec i el Centro Dramático Nacional de Madrid, on culminarà la gira la tardor vinent.

L'obra és en castellà perquè Bieito no se la podia imaginar en cap més idioma. «Se'm feia estrany sentir parlar Felip II en català», deia ahir. El punt de partida de la versió de Bieito –que, entre altres aportacions, fon el text original amb màximes d'Escrivà de Balaguer– ha estat la traducció d'Adan Kovacsis, la primera en castellà que existeix de la peça feta en vers blanc –totes les altres són en prosa.

Ahir Bieito desgranava la seva relació amb el poeta, dramaturg, filòsof i historiador alemany Schiller. «El vaig llegir durant els meus primers anys de joventut. Després, vaig estar temps sense fixar-m'hi. I quan el vaig recuperar, va ser tota una redescoberta. Em va commoure.»

A partir d'aquí va greixar la seva maquinària imaginativa i, com és habitual en ell, va buscar subtítols que condensessin l'essència del seu projecte escènic. Dos subtítols, per ser més exactes: l'un, Una missa pasdoble surrealista; l'altre, Cuitas y pesares de una familia española que sueña con realezas del pasado y miserias del presente. El primer, argumentat així pel mateix Bieito: «Missa, per la cosa ritualística; pasdoble, perquè és la música de la vida i de la mort, i surrealista, pel que té de somiat.»

I sens dubte l'aura surrealista perfuma el conjunt de l'obra. Començant pel vestuari, que conjuga els vestits d'època de les actrius amb la vestimenta radicalment actual dels actors. I passant per l'escenografia, impregnada d'un dels quadres preferits de Felip II, El jardí de les delícies, del Bosch, la primera pintura surrealista de la història.

Don Carlos, Infant von Spanien, el títol original, s'inspira en la llegenda de la mort del príncep Carles (interpretat per l'actor Jordi Andújar) i els seus suposats amors amb Isabel de Valois (Violeta Pérez), l'esposa del seu pare, el rei Felip II (Carlos Hipólito). Schiller va escriure una tragèdia en què l'ànsia de llibertat del príncep Carles i l'idealisme utòpic del marquès de Poza (Rafa Castejón), símbol de l'home tolerant i defensor de la llibertat de consciència, s'enfronten al despotisme del rei, les intrigues de la seva cort i el poder de l'església catòlica, personificades en les figures de la princesa d'Èboli (Àngels Bassas), el gran inquisidor (Mingo Ràfols), la duquessa d'Alba (Begoña Alberdi) i el duc d'Alba (Josep Ferrer).