“Us cal data i pregunta”

No són ni de bon tros processos paral·lels, ni connectats entre si, però la història ha volgut que les demandes per recuperar la sobirania dels pobles escocès i català hagin coincidit en el temps, 300 anys després d'haver-la perdut. Per això, encara que oficialment cadascú faci el seu camí, és inevitable que l'un serveixi de referent per a l'altre. Tots dos a casa seva, però mirant-se de reüll. És per això que, per segon any consecutiu i a través del vicerectorat d'internacional, el mirall escocès es tornarà a reflectir a la Universitat Catalana d'Estiu, on avui ofereix una ponència sobre autodeterminació el portaveu del Partit Nacional Escocès (SNP) al Parlament britànic, Angus MacNeil, que ahir ja va atendre aquest diari.

El seu diagnòstic és clar pel que fa als paral·lelismes: “Els processos són independents, però hi ha simpatia recíproca, i podem aprendre molt l'un de l'altre. Això sí, a Escòcia anem al davant, perquè ja tenim el referèndum convocat; a Catalunya us cal una data i una pregunta.” Ras i curt, per ell és la clau de volta de tot, internament i externament. I ho repeteix una vegada i una altra. “Si vols tirar endavant el procés, i també per tenir reconeixement internacional, cal una cosa tangible; ara hi ha molt soroll, i molts es pregunten si els catalans van de debò”, reflexiona. No hi fa res, l'oposició espanyola. De fet, afirma que l'SNP hauria convocat igualment el referèndum si no hi hagués hagut acord amb el govern britànic. “És un mandat democràtic; Alex Salmond va guanyar les eleccions amb el compromís de fer-lo”, recorda. És així, a partir d'aquesta determinació, que va arribar la negociació i, la tardor passada, l'acord de transferència de poders per poder fer-lo de comú acord. “És la política real: Cameron va quedar arraconat perquè si els anglesos volen ser vistos com a justos han d'actuar així, a banda que, si no, encara hauria creat més suports a la independència”, reflexiona. De fet, encara esmenta un altre factor, en aquest sentit: “Les dues parts pensem que guanyarem, tot i que l'una des del discurs de la por, i l'altra des del de l'esperança”.

En tot cas, MacNeil no se sorprèn que el premier britànic fins i tot es vegi avui a Catalunya com un dels principals aliats internacionals, arran del seu suport inequívoc al dret d'autodeterminació dels pobles. “Avui no parlem de territoris o d'imperis; parlem d'un grup de gent que es vol autogovernar, democràticament; fa bé dient això perquè no es pot dir altra cosa, són drets universals”, reflexiona l'escocès. Per al diputat, la data que triï Catalunya per a la seva consulta no ha d'influir ni ha de quedar gens influïda pel 18 de setembre del 2014, la data escocesa. “No crec que marqui gaire la diferència, la resposta a Catalunya no ens importa; la qüestió és si la proposta és bona, si la independència tindrà beneficis i així es viurà millor, i això ho han de decidir els ciutadans d'acord amb la seguretat i la informació que tinguin”, assegura. I en això, precisament, a donar la màxima informació per combatre el discurs de la por que veu com el principal argument dels britànics, confia per guanyar suports i revertir unes enquestes que, quan falten tot just 400 dies per a la consulta, encara preveuen una majoria unionista: “Només cal que un 4,5% canviï de vot: el no només recorre al discurs de la por, així que tenim temps per explicar-nos i desmuntar tots els seus arguments.” “El govern hi està treballant... Si tenim el millor pla dels 140 estats que s'han independitzat en els últims 60 anys!”, exclama. “D'aquí a cinc anys ningú recordarà que va votar que no si som independents”, sentencia, convençut de la victòria.

La realitat, de fet, és tossuda, i va despullant tots els arguments contraris. El dia que els unionistes alertaven que les trucades entre Escòcia i Anglaterra es pagarien com a internacionals, per exemple, la UE feia públic que les tarifes internes de roaming serien gratuïtes a partir del juliol del 2014. MacNeil veu totalment “ridícul” que els escocesos –o els catalans– es vegin fora de la UE si s'independitzen –i menys encara si es té en compte que el Regne Unit vol fer un referèndum per sortir-ne el 2017–, i té clar que s'imposarà la “política real” i seguiran com a ciutadans comunitaris.

Encara més. La inversió estrangera no ha estat mai tan alta a Escòcia com des que va iniciar el procés sobiranista. I el que dóna o treu cohesió social no és aquest debat, sinó les polítiques socials per als pobres, les pensions i les taxes universitàries que s'apliquin. “Tenim l'exemple del model dels cinc països escandinaus, que és millor que l'anglosaxó i que porta a una major cohesió social”, argumenta. “La incertesa la dóna tenir un govern llunyà, i la certesa, un de proper, en què el ciutadà hi pugui arribar més fàcilment, i a l'inrevés”, raona amb seguretat.

Encara un últim dubte. Demostracions de força al món com ara la manifestació del 2012 i la Via Catalana com és que no es produeixen a Escòcia? “Ens agradaria molt fer coses així, però no ho necessitem; allà tothom ja sap què passa, i no ens cal demanar el referèndum: ja el tenim, el món ja ho sap”, reflexiona. Per això, si bé es mostra impressionat pel que serà la cadena humana, acaba amb el mateix consell: “El que cal és acció política; si el Parlament de Catalunya convoca la consulta és perquè en té la legitimitat, i el món ho reconeixerà: depèn de vosaltres.”