Olot descobreix el realisme màgic de Francesc Vayreda

“Un autor absolutament desconegut.” Així defineix Mariona Seguranyes, comissària de l'exposició Francesc Vayreda. De l'impressionisme al noucentisme a Catalunya, que s'inaugura avui al Museu de la Garrotxa d'Olot (12 h), el fill del paisatgista olotí per excel·lència, Joaquim Vayreda, i no sembla que exageri, a la llum de la cinquantena d'obres, la major part de les quals procedents de col·leccions particulars i mai exhibides al públic fins ara, que revelen un pintor que, “sense ni tan sols ser-ne conscient, s'estava acostant als anys vint al realisme màgic de les opcions estèticament més avançades de l'Europa d'entreguerres”. Seguranyes esmenta el francès André Derain i l'italià Felice Casorati, però també Josep de Togores, Joaquim Sunyer o el mateix Salvador Dalí, com a referents del Francesc Vayreda que evoluciona de l'impressionisme reformulat per Cézanne als realismes, sovint inquietants, de l'avantguarda subjugada pel retorn a l'ordre dels anys vint. Amb raó Eugeni d'Ors, quan va dedicar-li el 1915 una de les seves Gloses, ja parlava del “Vayreda nou”, i advertia que ningú esperés veure-hi ni rastre “d'escola olotina”.

L'escriptor sabia perfectament que el nom Vayreda era sinònim de boscúria de la font Moixina, i alertava que el fill de Joaquim, en Quico pels amics Esteve Monegal, Domènec Carles i Ignasi Mallol amb qui acabava de fer una profitosa estada a París, tenia “més d'espiritualitat italiana i francesa que no pas ginebrina”. L'encaix de l'olotí en el projecte classicitzant del noucentisme comença a fer-se evident, no només per l'adhesió primerenca d'Ors, sinó per la implicació del mateix Vayreda en les institucions del moviment, com ara l'associació Les Arts i els Artistes, on ingressa el 1913, o en publicacions com ara La Revista de Josep M. López-Picó, on col·labora des de 1916. És el moment que l'artista olotí se sent més atret per Cézanne, inundant-lo, com farà també simultàniament Sunyer, de paisatge mediterrani. La seva consagració en el cercle intel·lectual noucentista arriba el 1917, amb una exposició a les Galeries Laietanes rebuda amb entusiasme per Josep Aragay, Josep M. Capdevila, Francesc Pujols o el mateix Ors. Tenia mèrit, aquesta vena de modernitat, venint de l'hereu d'El Arte Cristiano, la principal fàbrica de sants d'Olot, i que participava també en els negocis de la perfumeria Myrurgia com a soci del seu cunyat Esteve Monegal, però encara reservava una sorpresa postrema poc abans de la seva prematura mort el 1929, als 41 anys. Aquell classicisme ponderat per les lliçons cézannianes va deixant pas als anys vint a unes obres de traç extraordinàriament meticulós i precís que l'emparenten amb el realisme màgic europeu, amb peces com ara Teresina, Palco d'envelat o Banyistes. “Són unes obres en què reinterpreta el paisatge familiar d'Olot per copsar-hi allò que té d'estrany o sinistre”, com feien paral·lelament els artistes d'entreguerres.

L'exposició del Museu de la Garrotxa, oberta fins a l'11 de gener, aprofundeix també en el paper de Vayreda com a aglutinador del grup d'artistes que, atrets per la seva amistat, s'establiran de manera temporal o permanent a Olot (Iu Pascual, Ignasi Mallol, Domènec Carles o Xavier Nogués), així com en la seva implicació en la vida cultural i política del moment des d'un arrelat sentiment catalanista que li costarà la detenció durant la dictadura de Primo de Rivera. És des d'aquesta vessant d'acció pública, que Seguranyes parla també de “retrat de tota una generació” unida pels mateixos ideals civilitzadors, motiu pel qual a l'exposició es recullen també obres de coetanis de Vayreda, com ara Sunyer, Clarà, Pascual, Mercader, Galí, Benet o Pascual.