La força serena i tranquil·la de Catalunya

A la vigília de la Via Catalana, que serà un nou punt culminant del fort i progressiu procés reivindicatiu que està seguint Catalunya d'anys ençà, s'escau fer una doble reflexió. Per demà, però sobretot per a partir de demà.

La primera reflexió. La cadena que farem demà [dimecres, per al lector] forma part d'un procés. D'un seguit d'actes i iniciatives que s'han anat produint durant els darrers cinc o sis anys. És a dir, des del moment en què es va fer evident que l'Estat espanyol havia pres la decisió no solament de no millorar el nostre Estatut, sinó de fer-nos recular en el triple terreny de les nostres competències, és a dir, en el del poder polític i institucional, en el de l'ofec financer i en el de la identitat, especialment el lingüístic. Això ara ja és molt evident. La sentència del Tribunal Constitucional, l'asfíxia pressupostària que ens imposen i la Llei Wert són prova de com, en cadascun d'aquells tres aspectes que dèiem, l'Estat ens colla d'una manera que si no ho aturem ens durà a allò que n'hem dit la residualització de Catalunya.

És des d'aleshores –del moment en què va ser evident quin era l'objectiu real d'Espanya respecte a Catalunya– que l'estat d'ànim col·lectiu català va començar a canviar. I va canviar del tot el dia de la sentència del Constitucional. Que ens deia que en poc temps la nostra autonomia seria prima com un paper de fumar i que la Generalitat seria un parlament de cartró pedra, buit per dins i sense ni cinc. Tot això acompanyat del fet que com ens diuen polítics, periodistes i juristes espanyols “dentro de dos generaciones todo esto de la lengua y las autonomías se habrá acabado”. I va canviar del tot també per com ell mateix –el Constitucional– va actuar. Un Tribunal que fins i tot –per la forma d'actuar i per més d'una irregularitat– alguns del seus membres varen qualificar de “dudosamente constitucional”. I per l'actitud molt hostil i barroera de sectors espanyols molt extensos del món polític i mediàtic, i en general social, i fins i tot a voltes acadèmic.

Tot això fa que el dia de la sentència, un cop ben llegida i havent consultat els juristes, molts vàrem donar per tancat el temps d'esforç generós i il·lusionat d'aconseguir un bon encaix de Catalunya a Espanya. Que hauríem volgut que fos útil, respectuós i motiu d'orgull per a tothom.

Hi ha un abans i un després del dia de la sentència. I això no afecta només sectors molt sensibles o molt radicals. Que tenen el seu món, el seu lloc propi. No. Les manifestacions, les iniciatives nombroses i constants –constants i repetides–, fins i tot la clara majoria parlamentària que els dóna suport, i la commoció i les reaccions de tota mena que hi ha, tot això posa de manifest la potència d'aquest estat d'ànim. Que és molt general. I molt autèntic. Molt popular.

És més, supera en molt l'àrea d'influència i d'acció del que estrictament són els partits polítics. Que és molt important que hi siguin. Seria negatiu que enmig d'aquesta gran reacció s'esfumessin. I més ho seria encara que els qui, per voluntat democràtica i estructura institucional, tenen la responsabilitat principal del país es difuminessin. Que no exercissin el seu paper. No serà així. Ni ha de ser així. Però és bo que la resposta popular tingui la potència i l'amplitud que té. És bo que el rebuig del que l'Estat ens vol imposar tingui la gran, molt gran, amplitud popular que té.

La segona reflexió. La cadena, o Via Catalana, de demà `dimecres, per al lector– no serà l'últim gran acte reivindicatiu que haurem de fer. Serà una anella més –molt important, això sí– de l'acció de sensibilització i de mobilització catalanes. Caldrà fer-ne més.

Això no ha de desanimar ningú. Entre altres coses perquè si contemplem el camí fet durant els darrers cinc anys ens adonem que hem avançat molt. En quantitat de gent i en convicció i seguretat en nosaltres mateixos. En superació de pors i angúnies. En reforçament del caràcter radicalment pacífic de totes les iniciatives que es preveuen. Cada cop amb més actitud d'afirmació que de rebuig. Fins i tot cada cop amb més creativitat. Exemple d'això és que és molt més complicat i difícil organitzar una cadena de quatre-cents quilòmetres que una manifestació per massiva que sigui. Però ha de sortir bé. No solament sortirà bé sinó que reforçarà el nostre estat d'ànim. Per a poder seguir pressionant.

Ho farem perquè malgrat la crisi –la nostra i la dels altres i fins i tot la de bona part d'Europa– i malgrat l'altiva i arrogant actitud espanyola de “mantenella y no enmendalla” –que per cert ha estat en la base d'alguns grans fracassos històrics espanyols–, en la tradició de Catalunya, i ara també, hi ha una força tranquil·la i constructiva. Ho vaig dir al poble de Catalunya fa anys, en un moment especialment difícil de primers dels anys vuitanta. Difícil en molts sentits. En un moment crític. Els vaig parlar de la força tranquil·la i serena, de la força constructiva i creadora de Catalunya. La de la fidelitat a la terra i a la història, la de les polítiques d'integració i de convivència, la que es vol fer respectar i que respecta.

Amb aquesta força i la tenacitat –repetim-ho, la tenacitat– fins i tot allò que sembla impossible pot estar al nostre abast.

Quan una pressió és forta i constant i ben aplicada i si cal amb sacrifici, els obstacles solen acabar cedint. Però mentrestant cal fer bé les coses de cada dia.

L'endemà. 12 de setembre de 2013. Tot ha anat bé. Ha anat molt bé. Molt i molt bé. Felicitats als organitzadors. I felicitats al poble de Catalunya.

Molt bé per gent, molt bé per ilolusió i entusiasme, molt bé per l'actitud pacífica i respectuosa. Que no hem de perdre mai. I molt bé també per capacitat organitzativa.

Molt bé. Alegrem-nos-en. I que això reforci la confiança en nosaltres mateixos. La nostra força serena i tranquil·la. I cada cop més potent. Que seguirem necessitant.