Unes sabates blanques són la magdalena de Muriel Villanueva. Tot va començar amb l'anècdota de saber què se n'havia fet i, estirant el fil de la memòria, el que en un principi havia de ser un conte va esdevenir una novel·la: Motril 86 (Proa). “Em vaig preguntar: què ha passat amb les sabates?, a banda que necessitava, davant la perspectiva de ser mare, reflexionar sobre la maternitat perquè totes hem sigut filles abans de ser mares.” Aquest és el motor d'una obra que connecta dues veus narratives que evolucionen en paral·lel, una de “més reflexiva” –la de l'autora, que indaga sobre la necessitat d'escriure: “per què narrem tant?”–, i l'altra, la de la nena de 10 anys, en què l'autora es projecta de manera retrospectiva: “Em representa, però no sóc jo, és la veu que m'hauria agradat tenir aleshores.”

No es tracta de cap evocació nostàlgica des de la vellesa –adverteix l'editor Josep Lluch–, sinó un recrear una època, els anys vuitanta, a partir de la recerca personal de l'escriptora, que ha sentit la necessitat de recórrer de nou els camins de la infància que la van dur a Motril, a la costa granadina. Apareix de nou el tema de la monoparentalitat. Però així com a Mares, i si sortim de l'armari?: la història d'una família quasi feliç (2006) Villanueva l'enfocava des de la “reivindicació”, aquí apareix des de la “normalitat”. “He tingut la necessitat de revisar la maternitat de la dona de la meva mare, que va jugar un paper molt important.” L'escriptora explica també que les seves mares l'han ajudat molt, “no m'he autolimitat gens”.

Professora de l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès, Muriel Villanueva (València, 1976) primer es munta una pel·lícula per escriure, “després veig els escenaris, els personatges i els diàlegs”. Motril 86 es una novel·la ben estructurada, al contrari de l'anterior, La gatera, premi Casero: “Allà em vaig esforçar perquè el conscient no treballés.”