Secrets de domini públic

Sovint s'acostuma a parlar de l'espionatge com de “la segona professió més antiga del món”, en el cas que n'hi hagi una altra d'anterior. Historiadors del tema, com ara el professor Gabriel Liulevicius, de la Universitat de Tennessee (Estats Units), situen els primers codis d'aquest art a la Mesopotàmia del 2000 aC, a partir d'unes inscripcions en taules d'argila que, suposadament, feien referència a misteriosos senyals de foc –una clau?– que s'intercanviaven entre diversos pobles de la regió.

Assumint-ho com a veritat científica, o com a pecat original, entre aquell període primitiu del submón dels informadors espies i l'actual escàndol –gran i hipòcrita– de les escoltes de l'Agència Nacional de Seguretat (NSA) dels Estats Units hi ha un salt, temporal i tècnic, que no s'explica sense l'esclat de l'espionatge a escala global i de manera massiva –una indústria que no coneix les crisis– entre finals del segle XIX i les dues primeres dècades del XX. Un espionatge practicat i perfeccionat per les potències colonials del moment: França, la Gran Bretanya, Alemanya, Itàlia, els Estats Units, però també d'altres, la Rússia, primer tsarista i després revolucionària, el Japó, la Xina i fins i tot la ja afeblida Espanya del protectorat marroquí. La Segona Guerra Mundial i la guerra freda marcaran el moment de l'esplendor de l'espionatge.

A més, necessàriament, també hi ha un ethos comú a l'ésser humà que alimenta aquest submón, potser el mateix en què el crític cultural nord-americà Jacques Barzun pensava quan el 1965 va escriure, en un assaig sobre literatura d'espionatge, i amb relació a l'aleshores novetat de John le Carré L'espia que tornava del fred, la frase següent: “L'ànima de l'espia és, d'alguna manera, el model de tots nosaltres.” Altrament dit, hi ha espies perquè hi ha informació (secrets) que és útil conèixer –ja siguin d'una empresa, sobre el candidat a la presidència d'un país o sobre un grup terrorista– perquè, al cap i a la fi, el coneixement (dades) no és res més que la moneda de canvi del poder.

Cal sorprendre's, doncs, de les activitats de l'NSA? En absolut. Aquest joc el juga tothom. La premissa fonamental, una mena de triangle amb tres interrogants, és d'ordre pragmàtic: s'ha de fer aquesta feina concreta? És a dir, s'ha d'espiar Merkel, Rajoy o Artur Mas, per posar un altre cas que encara no ha sortit a la llum pública però que hi podria sortir en qualsevol moment?

Si la resposta és afirmativa, que ho és, la segona pregunta a fer-se és: l'operació és tècnicament possible? Sempre ho ha estat, al preu que sigui, i ara és més fàcil. El tercer vèrtex és: serà possible guardar el secret o donar una explicació plausible si, malauradament, tot plegat arriba al coneixement de l'opinió pública? És la pota del negoci que més coixeja i sobre la qual s'improvisa més.

La diferència entre la primera dècada del segle XXI –l'època d'internet i de les xarxes socials– i la primera del segle XX és, a més de tècnica, el sentit en què circula la informació: ja no és unidireccional. I també el fet que les noves tecnologies permeten, paradoxalment, no només la captació massiva d'informació, sinó les fuites també massives i, tanmateix, un cert control –que trenca el mur del secretisme habitual– d'activitats que abans no feien front als poders democràtics.

Feta la llei, però, feta la trampa. No en va, el general Sanz Roldán, director general del CNI (l'espionatge espanyol), declarava fa uns dies que la Casa, com es coneix l'organització, sempre actua d'acord amb la llei. És clar, la llei que en regula l'actuació prohibeix parlar de què fan o amb qui col·laboren. Què està dient amb exactitud? I encara que el cap de l'NSA, el general Keith Alexander, negui totes les informacions que darrerament s'han publicat sobre el servei que comanda, la mentida és, tradicionalment, part de l'art de l'espionatge. L'hem de creure, doncs?

La història és plena d'exemples que juguen en contra de la seva paraula. L'administració d'Eisenhower va mentir els nord-americans sobre la intervenció de la CIA en el cop d'estat de Guatemala del 1954; va mentir sobre el suport que va donar a la revolta anticomunista d'Indonèsia el 1958; Kennedy va mentir sobre l'avortada invasió de Cuba del 1961 i només ho va admetre quan tot plegat va acabar en desastre absolut; Lindon B. Johnson va mentir quant als compromisos del seu govern al Vietnam i Laos, i en especial pel que fa a les accions que hi feia la CIA; Nixon va mentir a l'hora d'explicar l'intent de la CIA de falsejar les eleccions xilenes del 1970, i va mentir encara més per encobrir la implicació de Washington en el cop d'estat del 1973. S'ha de creure ara Barack Obama quan diu que no sabia res del que feia l'NSA? Tant és respondre que sí com que no.

De fet, les escoltes a gran escala no són res de nou. En el context de la guerra freda, a mitjan anys cinquanta, nord-americans i britànics van dur a terme l'operació Gold, en què van intervenir massivament les converses telefòniques del quarter general de l'exèrcit soviètic a Berlín, punxant les línies telefòniques després d'haver fet un túnel que anava des de territori propi fins a la zona sota control de Moscou i accedir-hi físicament. El resultat van ser tones de converses telefòniques trivials, inútils per als analistes. Què pot esperar l'NSA de seixanta milions de comunicacions de ciutadans espanyols presumptament interceptades?

Una altra diferència entre aleshores i ara és l'impacte publicitari. La CIA se'n va beneficiar molt (més fons públics), del desconcert causat en el KGB arran de l'operació del túnel. Un enemic clar i definit, el monstre comunista, legitimava qualsevol acció i milers de milions de dòlars. Ara, en canvi, ¿l'enemic islamista radical justifica plenament la temptació del gran germà orwellià, que potser pretén exercir un control malaltís sobre els ciutadans?