A toc de festa major

«Terços amunt!» és el crit que sovint fa el cap de colla per indicar als castellers que comencin a pujar. És també el moment en què les gralles arrenquen a sonar, per anar marcant l'evolució, l'itinerari, de la torre humana, amb una tonada peculiar, fresca i llampant. Aquesta és una mostra del paper essencial que ha tingut, i continua tenint, la gralla en l'àmbit de la música tradicional catalana, el so de la qual ha servit, des de fa segles, d'acompanyament de nombrosos balls, danses, comparses, matinades, entremesos, processons i fins i tot ofertoris religiosos –antigament, dins l'església, es tocaven tonades solemnes, entre les quals hi ha el toc d'adoració i el d'ofertori, on dues gralles sense tabal ressonaven en el moment d'«alçar Déu»–. Això era habitual sobretot en localitats amb una forta tradició castellera, sobretot al Tarragonès, l'Alt i el Baix Camp, tot el Penedès i el Garraf. Actualment, en les festes majors d'aquestes localitats, la gralla continua complint un paper molt destacat. Amb la sortida del sol, surt en la cercavila anomenada matinades. Després comparteix escenari amb el flabiol en les danses i els balls de gitanes, de bastons, pastorets, figuetaires, cercolets o moixiganga. I sona en el concert i en els balls o saraus de tarda i de nit.

En definitiva, dotzenes i dotzenes de colles de grallers han bastit milers de castells pertot arreu i han fet trontollar, fins avui, centenars d'envelats de festa major. La història de la música tradicional catalana no seria el mateix sense grans noms de colles com ara els Triquelis, els Matrículs, els Casimirus, els Romeies, els Camats, els Capblancs, el Pelegrins, els Astons, els Felius, els Macaris, els Trips, els Fugots, els Pelfort d'Igualada, els Parets-Miquel o els Sabaterets. Era l'època d'or de la gralla, entre el 1880 i el 1930, un moment en què l'instrument gaudia d'un gran prestigi: als municipis els resultava més assequible llogar una colla de grallers, que s'encarregava de tota la música de la festa major, que una orquestra, que en aquell temps estava formada per onze músics. Aleshores la dedicació de les colles de grallers a la feina era plena: començaven a tocar pels volts del mes de maig i no paraven fins a l'octubre.

Però amb l'arribada dels primers quintets i sextets de jazz nord-americans, després de la Primera Guerra Mundial, va començar la decadència de la gralla, apartada per la influència de nous ritmes i balls que van entrar arrasant els envelats de festa major de tot el país. Amb aquest panorama, alguns grallers van canviar la gralla pel cornetí, el clarinet o la mateixa bateria, i la majoria van desaparèixer. Uns anys després, la Guerra Civil va rematar aquest panorama desolador.