Va per èpoques i sempre m'he sentit còmode amb el material que he fet servir. Depèn del moment. I m'imagino també que de l'edat.

I tant! Ara mateix, estic passant una etapa creativa que m'il·lusiona molt. Estic treballant una obra per a Les Bernardes. L'obra es titula 1714 Dirupta sed invicta, que vol dir ‘Arrasada però invencible'), en què expresso la meva opinió sobre la guerra de Successió. He trobat un llenguatge de què estic molt content. I això em fa reviure les ganes de crear.

Sí. Exacte. És un procés molt interessant, que m'il·lusiona molt. Per als que tenim certa edat, és un regal poder viure aquest moment històric. Sóc crític amb moltes coses, però m'interessen el moviment i la manera d'entendre Catalunya i el que volem fer.

Sempre he pensat que ho podrien veure els meus fills o els meus néts. Però ara ho tenim aquí al davant, a tocar, i dius: “Ostres, va de debò això, eh?” Il·lusiona. Sobretot la participació ciutadana.

És el súmmum! Des de l'Estatut i cada dia més, hi ha una efervescència natural molt autèntica. I els polítics que no ho han acabat d'entendre haurien de fixar-se en tota la gent que hi ha al darrere. La manifestació de més de 400 quilòmetres del setembre passat [la Via Catalana], per exemple. La dimensió de tot plegat és importantíssima. No ho poden ignorar.

Bé prou que m'ho han ofert! Però no ho he volgut mai, en absolut. Que quedi clar: no he tingut dedicació política, però això no vol dir que no tingui opinió política. He estat simpatitzant d'alguna idea política, però he volgut ser lliure.

Bé, anomena gent que ha cregut en mi i en el que he fet. També n'hi ha que m'han ignorat. Jo he fet el meu camí. He mirat de fer les coses de manera que des del meu punt de vista estiguessin ben fetes. Aquesta és l'autocrítica que m'imposo.

M'agrada l'etapa de les escultures, com ara les del pla dels Socs o les Llúdrigues de la plaça de la Vila. I m'agrada perquè van ser unes feines de participació, en què la gent del poble havia de posar-hi ganes de treballar i de fer. Es van fer en un ambient concret —parlem dels anys vuitanta— de responsabilitat i col·laboració de tothom.

I tant! Però la veritat és que quan vaig fer les primeres van passar desapercebudes quinze o vint anys. Va ser llavors que, no sé per què, van anar agafant rellevància.

És que és molt important. És molt maco quan l'empenta per fer les coses surt de la gent. És una força molt i molt gran.

Sí. Érem una colla i tothom feia una feina o altra. Cadascú assumia un paper, però érem tots iguals. La nostra única pretensió era anar explicant les activitats de Salt i, de tant en tant, demanar articles d'opinió a algú. En aquella època i durant quinze o vint anys [la revista
va néixer el maig de 1979], involucràvem artistes concrets, com ara Paco Torrers Monsó, Carles Vivó..., perquè ens fessin portades, il·lustracions, etcètera. No disposàvem de gaires diners, però hi havia un esperit de col·laboració de la gent molt interessant.

Van molt prims de diners. Amb els temps que corren han caigut molt els anunciants. Les institucions també han frenat les ajudes. Si es vol que tiri endavant, han de posar-hi molta imaginació, i ho fan. Hi ha un equip que penca fort.

Sí. Hi exposo la meva visió crítica de les situacions socials i tot això.

No necessàriament. En general, tot el que he anat fent ha estat per reflexionar sobre les situacions de la vida, la societat de cada moment, i explicar com veia jo les coses. Durant la Transició, per exemple, vaig estar compromès amb l'Assemblea Democràtica d'Artistes i sí que fèiem un tipus de pintura crítica amb el moment en què estàvem, però hi ha hagut moltes etapes.

A Salt, ens ha desbordat una mica el ritme amb què ha arribat la immigració. Ha crescut d'una manera massa sobtada que no ens ha permès assumir-la fàcilment. Crec, però, que es va sedimentant a poc a poc. No vull pas dir que hi hagi una integració total, però sembla que ja no hi ha aquella cosa convulsiva d'anys enrere, amb malestar i problemes. S'ha anat normalitzant, i això és bo.

Segur que els serveis socials fan molta feina. Resoldre els problemes socials és feina dels polítics. Per això hi són, no? Sempre, és clar, amb la societat civil participant.

Sí que ho sóc. Potser no hauríem volgut les coses tal com han anat —em refereixo a aquest creixement massa sobtat—, però hi ha gent molt trempada i tot s'anirà arreglant.

Això de la identitat de Salt, la gent de sempre, del Salt bonic... és una mica un romanticisme, també. La realitat és que les coses canvien. Queda un reducte d'aquell Salt de tota la vida, però entre tots hem de fer l'esforç d'adaptar-nos a la situació que hi ha. Si no, patirem molt. S'han d'assumir les coses com són
i mirar que es facin tan bé com sigui possible perquè la integració sigui molt gran. Però aquesta situació no afecta només Salt. Hi ha molts pobles que s'hi troben, amb més o menys intensitat.

Quan era a l'agrupació escolta de Salt, una de les activitats ja era el teatre. Hi havia ambient de gent molt interessant. Érem joves. Fèiem teatre popular, teatre selecte i teatre experimental, que en dèiem nosaltres. Cada mes i mig fèiem una obra. En tinc molt bons records.

Penso que no té res a veure. El teatre de què em parlava abans naixia de la base, de la gent, de les ganes de fer i dir coses. El Canal pot estar molt bé, però té un caire més institucional. No crec que sigui comparable. Per mi, és totalment diferent.

Molt bons! Era un projecte nou, amb noves activitats. Es feien moltes coses per a gent jove. Després, es va canviar la idea i es va fer també per a adults. A més de la pintura, vam posar l'activitat de ceràmica i d'escultura de pedra; era l'únic lloc de la província on es feia. Venien alumnes de tot arreu. Es pretenia desvetllar la creativitat. Hi havia qui venia a passar l'estona, però també gent que venia per adquirir uns coneixements i després tenir una evolució pròpia en el món de l'art. Va ser una molt bona etapa.