El parlar de cada lloc

Fa pocs dies en Jaume Fabre publicava un article curiós sota el títol d'El gironí que ara es parla. El text tenia el seu interès tot i que, lògicament, per l'espai disponible, era insuficient. En el petit diccionari de gironí, hi va aplegar paraules que tenen un ús específic diferenciat –posar una cosa al cim de la taula–, pronúncies peculiars –jurut o juruc, per juro– o l'ús del verb ir per anar.

Als lectors interessats en el tema, hauria estat bo remetre'ls al llibre que van publicar ja fa uns anys, el 2003, el meu professor de llengua, Félix Casellas i el seu fill David, el Vocabulari de les comarques gironines, un diccionari que recull més de 8.000 mots i expressions pròpies de les comarques gironines. Un treball que pot ajudar a salvar mots i expressions en risc de perdre's pel desús i perquè algun dels objectes a què fan referència han deixat d'existir o han perdut protagonisme. Posa l'exemple de l'expressió deixar-la anar pel broc gros, que cada cop se sent menys perquè el porró també es fa servir cada cop menys.

És interessant que els que hi entenen estudiïn les formes de parlar de cada lloc, perquè l'alfabetització general –primer en castellà i ara en català– fa creure a molts parlants que l'única manera correcta de parlar és la normativa o la més pròxima al castellà. A les escoles s'hauria d'explicar que una cosa és el llenguatge escrit, que ha de ser majoritàriament el normatiu, i l'altre el llenguatge oral, que permet i demana la conservació dels trets diferencials de cada lloc.

Un altre llibre que té molt d'interès per als gironins és El parlar de la Garrotxa, de Joaquim Monturiol i Eloi Domínguez, que va publicar Ràdio Olot amb motiu dels seus 50 anys, el 2001. I dic que té interès pels gironins perquè les formes garrotxines s'han estès per gran part de les comarques gironines i jo mateix les sento ben meves. És divertit conèixer les diverses maneres de dir una mateixa paraula: paella, paiella, padella... sense sortir d'Olot mateix.

Segur que hi ha molts d'altres treballs que han servit de base o han complementat els que ressenyo, però no els tinc ara mateix a l'abast. El petit vocabulari de l'amic Fabre posa davant els ulls o les orelles del lector la riquesa –i també els errors, que en fem– del nostre parlar diari. Hauria de servir perquè ens coneguéssim tots una mica millor.

Els que treballem amb les paraules tenim una certa obligació de mirar-les amb interès i curiositat. Cada paraula és una mena de ser viu, que ens és útil mentre és entenedora.