Estudiar arquitectura

A l'Escola d'Arquitectura l'herència de la bombolla ha suprimit, entre els estudiants, els especuladors i els fanàtics de l'èxit, deixant-nos una multitud vocacional i variada, que arriba, amb molt entusiasme, malgrat ésser conscient del magre futur laboral. N'hi ha que ja han estudiat disseny, d'altres són fills de la professió; però la gran majoria entren de nou. Jo, fa anys, era d'aquests.

Provinent d'una família prosaica, basava la figura de l'arquitecte en l'home sublim que presentava el cinema i en la cançó “creo en Dios, arquitecto e ingeniero”. La meva mare (ben informada) em deia que no comencés -et mataràs a treballar- sentenciava. Però per a mi l'arquitectura era diferent, ho tenia tot. Afeccionada al còmic i a dissenyar cases amb el Telecran, em creia prou preparada per enfrontar-me al repte. Així em vaig endinsar en uns estudis de vuit anys, sense tenir ni idea de la que em venia a sobre. Abans d'acabar els primers quinze dies, ja m'havien enviat dos cops a estudiar a qualsevol altre lloc on els únics dibuixos possibles fossin els del paper pautat.

I és que al batxillerat de ciències de la meva escola les classes de pintura eren una maria, on s'estudiava perspectiva en deu dies, l'única estètica que coneixíem era la de la perruquera i la professora d'història de l'art tractava l'abstracció de bestiesa incomprensible. Tots patíem també, com passa ara, d'un aprenentatge memorístic, amb una àmplia maleta excessivament basada en les qualificacions.

Però em vaig quedar a arquitectura i vaig anar creixent i aquí em trobo, rebent uns estudiants temeraris, enfrontats a una política ignorant, confiada que el millor per a la nostra economia és retallar les hores i els mitjans dedicats a la cultura i l'ensenyament. Per entrar a les nostres escoles, fins l'any que ve (recordeu que estem en període pre-Wert), només puntuen un seguit d'assignatures tècniques i científiques i el disseny, però ni el dibuix artístic, ni la història de l'art, ni la cultura audiovisual, ni les formes d'expressió plàstica, presents al batxillerat artístic, hi compten per nota. Aquestes últimes matèries, de cocció lenta, d'ulls atents i viatgers, de disciplina pacient i llarg aprenentatge, són igual d'imprescindibles per a la nostra professió que les matemàtiques o la física, i molt més bàsiques que la biologia o les ciències de la terra. Pretendre aprendre-les en un primer curs de carrera, a corre-cuita, mentre s'intenta paral·lelament acomplir amb uns requisits acadèmics ferotges, són ganes de patir, oblidant-se del que és el millor de l'aprenentatge: el coneixement. Tot això provoca nits sense dormir, frustracions i abandonaments abans d'hora, i les decepcions són constants.

No sabem mai qui hi ha darrera les portes on s'improvisen i es decideixen tantes tonteries sobre els estudis, ni el que canviarà a la universitat amb la nova llei. Si sabés qui són, els suplicaria, per a arquitectura, un batxillerat híbrid, on es barregessin coneixement artístic i tècnic.

Ells no m'escoltarien, però potser vosaltres sí. Si voleu començar arquitectura amplieu els límits escolars, no us encaixeu en una única borsa de coneixement i endinseu-vos també en aquestes altres disciplines. I, sobretot, dibuixeu (per impossible que sembli se n'aprèn dibuixant), penseu que l'expressió gràfica serà la vostra gran eina, i, sobretot, ànim, heu triat una de les carreres més riques, completes i ambicioses que encara es poden estudiar. Aprofiteu-la al màxim.