El repte de ser creïble
Morgan Freeman i Dennis Haysbert han interpretat Nelson Mandela a ‘Invictus' i ‘Adiós Bafana', les dues pel·lícules més rellevants que han portat la seva vida al cinema
John Carlin, autor del llibre que va inspirar el primer d'aquests dos films, diu que és molt difícil fer-lo versemblant perquè és “un personatge increïble”
de la seva vida; el cinema només ha gosat parlar de moments concrets
El periodista i escriptor John Carlin, autor del retrat El somriure de Mandela (La Campana), va ser a l'origen d'Invictus (2009), el projecte cinematogràfic més important sobre Mandela. Amb l'olfacte i l'ofici del periodista veterà de moltes batalles, John Carlin (que El Punt Avui entrevistava, justament, dijous passat) va copsar la transcendència de la final del mundial que l'equip de rugbi de Sud-àfrica va guanyar, a casa seva, contra Nova Zelanda el 1995. Ens ho va explicar també en una entrevista a aquest diari: “Vaig veure aquest partit de rugbi en un bar de Washington, envoltat de sud-africans, i de seguida hi vaig veure una història per al diari de l'endemà. Vaig entendre que era un enorme esdeveniment èpic polític disfressat departit de rugbi. Mandela va sortir al camp amb la samarreta verda de l'equip sud-africà, que fins llavors era la samarreta de l'enemic, i l'estadi, que era ple de blancs, va començar a cridar «Nelson! Nelson!» Mai a la meva vida, en els 27 anys de periodista per tot el món, havia vist una cosa semblant.”
D'aquest moment, no només en va sorgir un article per al diari de l'endemà. També en va sortir un llibre, El factor humà, escrit pel mateix John Carlin, i més tard una pel·lícula, quan va conèixer per atzar Morgan Freeman, actor que feia anys que anava al darrere d'interpretar Nelson Mandela. Finalment, Clint Eastwood es va posar darrere la càmera per dirigir aquesta producció de Hollywood, amb Matt Damon en el paper de François Pienaar, capità de l'equip sud-africà.
Freeman i Damon van estar nominats a l'Oscar per aquest paper, però la pel·lícula no està entre les millors de Clint Eastwood, i no va complir les expectatives que havia aixecat, massa elevades en posar al centre de la història una figura gegantina com Nelson Mandela. “És un problema, perquè el que vols és crear un personatge creïble, i Mandela és un personatge increïble; no hi ha cap figura política com ell”, explicava John Carlin. En tot cas, El factor humà (el llibre) transmetia amb més força i credibilitat el carisma de Mandela i l'excepcional moment viscut a Johannesburg.
El presoner i el carceller
Menys ambiciós però més reeixit és l'acostament que va fer Bille August a la figura de Mandela amb Adiós Bafana (2007). El cineasta danès, guanyador de la Palma d'Or de Canes del 1992 per Les millors intencions, porta al cinema els anys de presó a Robben Island i la relació que s'estableix entre Mandela i James Gregory, el seu vigilant durant vint anys. Funcionari de presons que defensa amb convicció l'apartheid, Gregory es comença a qüestionar els seus principis pels anys de relació amb aquest singular pres. Joseph Fiennes (Shakespeare enamorat) interpreta el carceller, mentre que per al paper de Mandela es va escollir Dennis Haysbert, un actor que deu tenir aurèola de líder carismàtic: uns anys abans va ser el president dels EUA David Palmer a la sèrie 24.
Aquest any s'ha produït un film biogràfic britànic amb el títol de Mandela: long walk to freedom, en què l'interpreta l'actor Idris Elba (Prometheus, Pacific Rim). Basat en la seva autobiografia, ja s'ha estrenat en alguns països, però la seva distribució ha estat limitada. La resta d'aparicions de Mandela en el cinema de ficció han estat més anecdòtiques. Ell mateix va fer d'actor a Malcolm X, de Spike Lee, interpretant un professor de Soweto, i apareix en incomptables documentals.
La lluita contra l'apartheid apareix en diverses pel·lícules en què el personatge de Nelson Mandela no és present, com ara Un país en África (2004), amb Juliette Binoche, o Grita libertad (1987), amb Denzel Washington. En aquesta pel·lícula, Donald Sutherland interpreta un activista antiapartheid i diu una frase que bé podria haver pronunciat Mandela sobre la seva lluita incansable per la llibertat: “Això ja ho sabíem. És com un ball: fas un pas endavant i dos endarrere, però l'important és seguir ballant.”
