L'homicida de l'Eslava

El 2 de març de 1923, el mateix dia que Albert Einstein arribava a Madrid, Alfons Vidal i Planas (Santa Coloma de Farners, 1891-Tijuana, 1965), un gironí que estava començant a sortir de la misèria crònica que el perseguia des de l'orfenat, va presentar-se al teatre Eslava amb la intenció de passar comptes amb l'únic que s'interposava en el seu somni de redempció, el dramaturg basc Luis Antón del Olmet, un tipus arrogant i absorbent amb qui havia col·laborat en uns quants projectes escènics i que suposadament havia boicotejat una obra seva per usurpar-li la plaça al teatre. Olmet encara no havia arribat, així que va esperar-lo en un reservat des d'on sentia les veus dels actors assajant la nova obra del seu rival, El capitán sin alma. Quan Olmet finalment va entrar al despatx, corpulent i temible amb el seu impermeable d'hule negre, com si el cobrís una cuirassa, Vidal i Planas va haver d'armar-se de valor per anunciar-li el propòsit de no tenir-hi més tractes. “Ets un boig, Vidal, un boig i un idiota”, va respondre-li, seguit d'una d'aquelles riallades de menyspreu que el gironí coneixia tan bé. Olmet tenia raons per dubtar del senderi del seu antic soci, un homenet fogós però de flaquesa malaltissa, modelada per la fam i el presidi, que ja havia renyit amb ell altres vegades, sobretot des que va saber que a més li pretenia la xicota, una prostituta que entre tots dos havien retirat del carrer. La nit abans, i després d'una altra acalorada discussió, Vidal i Planas havia acabat lliurant-li una altra peça invitant-lo a treballar-hi junts. Només es podia atribuir a un caràcter neurastènic i voluble que ja s'hagués penedit del seu propi gest de reconciliació, així que Olmet, com tantes altres vegades, no va fer-ne cas. Va ser el primer error. El segon va cometre'l quan va respondre als insults d'un excitadíssim Vidal i Planas arraconant-lo a la paret amb un cop de pit i agafant-lo pel coll com si volgués escanyar un pollastre, operació amb la qual deixava les mans lliures al petimetre perquè es tragués la pistola de la butxaca.

Una actriu va ser la primera a sentir la detonació. Quan la resta de la companyia, alarmada pels crits, va entrar al gabinet, va trobar-hi Vidal i Planas palplantat i pàl·lid, “mirant estúpidament” el cos agonitzant d'Olmet als peus d'un divan. La bala l'havia travessat des de l'aixella esquerra fins a l'engonal. “Mortal de necessitat”, dictaminaria el forense que el va examinar a la Casa de Socors, on va morir encara amb el brillant abric d'hule posat, ara més semblant a un sudari. Un dels actors va aprofitar que Vidal i Planas, en estat de xoc, no deixava de demanar perdó amb ulls desorbitats, per prendre-li la pistola, però en entregar-la al primer agent que va acudir a l'escena del crim va prémer involuntàriament el gallet i de poc que no afegeix una nota estrident de vodevil al cas. La tragèdia donaria arguments als qui en endavant fomentarien la llegenda de fatalitat al voltant de l'escriptor.

La seva vida, de fet, era digna d'un drama picaresc. Acabat de néixer, els pares, un militar lleonès i una catalana, l'havien deixat al càrrec de l'àvia a Santa Coloma, al costat de la qual coneixeria els únics anys idíl·lics de la seva vida, segons confessaria, fins que, als vuit anys, van internar-lo en un col·legi per a orfes de l'exèrcit a Toledo. Passaria després pel seminari, d'on s'escaparia als 14, i per l'exèrcit, on va guanyar fama de díscol. La seva implicació en els disturbis de la Setmana Tràgica el va obligar a establir-se a Madrid, verb excessiu per referir-se a la bohèmia lumpen que va abraçar a la capital del regne. Amb el que escrivia a la premsa revolucionària, passava tanta gana, que als 18 anys es va tornar a allistar per tenir plat a taula. Un cop saciat, també en va fugir: el van encalçar a l'altura d'Osca. Pel robatori d'unes botes, el van transferir a Melilla, on coneixeria l'impressor anarquista de Palamós Hermós Plaja i abominaria el règim castrense. Els articles que va escriure desfogant el seu fàstic per la Legió van costar-li un parell de consells de guerra, entre 1913 i 1916. Un cop excarcerat, escriurà desaforadament, en tots els sentits: cap a un centenar de llibres que constitueixen el corpus literari amb més signes d'exclamació per pàgina de tot el del segle XX espanyol, com ha observat amb consternació l'estudiós Javier Barreiro. Aquí comença a forjar-se la seva aurèola de bohemi hiperestèsic i sarnós, d'anarquista místic especialment dotat per al melodrama prostibulari. Potser perquè havia estat “el nen més desgraciat del món”, els crítics van ser força condescendents amb ell, incloent-hi Cansinos Assens, Carrere, Zamacois i fins i tot la colla dels ultraistes, a pesar que la majoria deploraven la seva sensibleria infame. Però el gran cop d'efecte arribaria el 1919 amb la publicació de Santa Isabel de Ceres, una novel·leta tremenda sobre l'abnegació d'una prostituta redimida per l'amor que de la nit al dia el faria ric. La fortuna va durar-li poc, cremada a les tavernes i els bordells, però se'n refaria amb l'adaptació teatral, un èxit clamorós. Per seguir el guió del romanticisme descordat, ja només podia venir la caiguda, i llavors va topar-se amb Olmet.

El procés pel crim de l'Eslava va ocupar les portades de tots els diaris durant mesos, amb una tal profusió de detalls sobre els antecedents, els antagonistes i els principals testimonis del drama, que es pot considerar una operació pionera en la construcció fulletonesca d'un episodi real. De fet, el mateix 1923 ja se'n va imprimir l'adaptació novel·lada, ¿Por qué asesinó Vidal y Planas a Antón del Olmet?, una obreta de gran consum que abonaria la interpretació psicoanalítica del cas, per la qual el gironí, presentat com un tipus fràgil i servil, seria compadit com l'autèntica víctima. La campanya va ser tan efectiva, que la petició de cadena perpètua va quedar reduïda a dotze anys de presó, dels quals el reu amb prou feines en compliria tres i que aprofitaria per escriure i publicar més llibres dels que hagués produït en llibertat i, de passada, per guanyar uns quants quilos amb el ranxo casernari, menja celestial per a un desgraciat que fins llavors s'havia alimentat de la caritat. Al penal del Dueso, fins i tot col·laboraria en una edició d'El fantasma de Canterville, de Wilde, amb dos reclusos més: José Donday, condemnat per l'assalt a l'Exprés d'Andalusia, i el caricaturista Shum, acusat de conspiració terrorista. El poeta Pedro Luis de Gálvez va atrevir-se a escriure que, si no l'hagués matat Vidal i Planas, algú altre hauria liquidat Olmet, a qui no havia acudit a acomiadar al dipòsit de cadàvers ni la seva pròpia esposa. Potser no anava desencaminat, perquè el juliol de 1926 el perdó de la vídua, Mercedes Aznar, neboda del ministre de Marina, va ser decisiu perquè se li concedís l'indult.

Commutada la pena pel desterrament, Vidal i Planas es va establir el 1926 a Barcelona, on de seguida va ser acollit pels seus antics companys d'anarquia juvenil, des d'Àngel Marsà i Àngel Samblancat a Mateo Santos i Francesc Madrid. Als anys trenta es va integrar al Sindicat d'Arts Gràfiques de la CNT i al Partit Sindicalista, on faria amistat amb el marquès Antonio de Hoyos y Vinent, l'aristòcrata llibertari. Durant la guerra, diuen que va aprofitar el carnet cenetista per treure de les temibles txeques alguns antics companys de la bohèmia. Però aquell ja no era el seu món. El 1937, potser gràcies a Frederica Montseny, aleshores ministra de Sanitat, va aconseguir plaça al vaixell amb què el govern republicà va evacuar els primers nens de la guerra en direcció a Veracruz. Viuria deu anys a Nova York, on va treballar de doblador per a la Warner amb Buñuel, que el tenia per un nebot del cardenal Vidal i Barraquer, i va reposar amb l'actriu Virginia Fàbregas alguns dels seus vells èxits. Finalment, va refugiar-se a Tijuana, fent de professor al centre escolar Agua Caliente i escrivint llibres de poesia d'una nostàlgia descarnada.