Opinió

L'últim noucentista

Sense els seus treballs, una bona part de la memòria política i del patrimoni literari de Catalunya encara restarien ensorrats

Tot i que l'havia visitat puntualment per uns dubtes sobre uns estudis que estava fent, no vaig conèixer-lo de debò fins que, a través de les arts conspiradores de Jordi Amat –il·lustre deixeble de Manent en aquest vell ofici–, em va trucar un dia per oferir-me la publicació de les seves memòries dels anys que va passar a la conselleria de Cultura en els primers governs Pujol (1980-1988).

D'aspecte patricial, la cabellera blanca resistia molt bé a lloc, enveja dels que ens ha fugit massa aviat. Parlava amb una impertinència nul·la, tot i que els ulls li brillaven quan et podia deixar anar alguna de les infinites xafarderies que guardava la seva memòria. Com a bon noucentista, la seva era una ironia que bevia en Carner i Guerau de Liost; com a bon liberal, no tenia cap problema amb acceptar els punts de vista d'altri –senzillament deixava anar un sospir–; com a bon catalanista, havia lluitat tota la seva vida per la llengua i la cultura.

Un manobre de la llengua i la cultura. Davant de tant xivarri i tants xarlatans de fira, hi ha hagut gent al país que ha anat per feina, que s'ha passat totes les hores del món cercant, esbrinant, connectant; que ha combatut la paraula jubilat; que ha sentit la sang i la terra (quin llibre més deliciós el que ha dedicat a la recopilació dels noms dels núvols!) i que ha tingut l'honestedat de la modèstia i la generositat dels grans. Que no ens faltin mai. L'Honorable Manent n'ha estat un.

Ha tingut tot el temps del món pels dubtes de qui fos, que feia seus fins a resoldre'ls. Exigia, però, una certa preparació, no admetia pusil·lànimes ni eixelebrats, i davant d'un indocumentat un petit rictus facial el delatava. La seva correcció era proverbial, es permetia només un petit balanceig que anava de l'estoïcisme a la impertorbabilitat, i practicar amb ell l'ús del “vós” et retornava, balsàmicament, a una època on l'educació i les maneres no estaven renyides amb l'amistat i l'estimació més profundes.

M'adono que no he parlat encara dels seus llibres, de la seva oceànica tasca memorialista i biogràfica. Només puc dir que sense els seus treballs, una bona part de la memòria política i del patrimoni literari de Catalunya encara restarien ensorrats. Ell ha estat una de les peces clau de la cadena que ha permès relligar dos mons: el d'ahir i el d'avui. No podrem agrair-li mai prou.

El discurs d'entrega del Premi d'Honor de la Llengua Catalana, ja amb les forces esgotades, fou llegit pel seu fill Jordi. “La lluita contra l'oblit ha estat per a mi una constant”, deia, i encara afegia: “Cal que es multipliqui la formació dels catalans, que coneguin el passat i les raons del nostre ésser”, abans d'acabar amb els versos de Carner, la seva gran passió intel·lectual: “Salut a la Pàtria encara no nascuda com l'han somiat els seus fills”.

El dia que es recopilin el centenar llarg de retrats biogràfics que va escriure de tota la llarga llista de personalitats
catalanes que no van rendir-se al franquisme, ans el contrari, el combateren resistint-se a l'intent d'enviliment que patí el nostre poble, ens adonarem de les espatlles del gegant que teníem al davant. El dia que els seus estudis
lingüístics sobre els vents, els núvols i la pluja s'apleguin, descobrirem, astorats, fins a quin punt la llengua catalana va ser el nervi central de la seva
vida. El dia que s'estudiï la seva activitat parapolítica, el seu pas per la conselleria de Cultura o el Centre d'Història Contemporània, veurem com són dues paraules, cultura i història, les que sintetitzen el seu compromís amb Catalunya.

Fa uns mesos moria Max Cahner, per qui Manent sentia una admiració profunda. Els darrers hereus del noucentisme. El seu llegat és immens, tant com el nostre agraïment.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.