Opinió

Església i desafecció, una realitat

La xifres no enganyen. La desafecció s'estén en els territoris considerats històricament catòlics arreu del món, i això ha portat el papa Benet XVI a crear un nou dicasteri per tornar a evangelitzar-los. És el cas de l'Estat espanyol i especialment de Catalunya, on la desafecció encara és més gran. Les últimes enquestes revelen que el 55% de la població es declara catòlica, però només un 10% afirma ser practicant. Cada cop hi ha menys creients i, sobretot, menys creients practicants. És la prova del divorci, cada cop més gran entre l'Església, entesa com a institució, i la societat, un divorci que augmenta entre la gent jove.

El catolicisme ha de ressituar-se. Per una banda ha de tenir present que en la societat actual hi ha altres religions amb les quals ha de conviure, però sobretot ha d'establir nous vincles amb aquells que li són més propers quant als valors que representa però que se'n senten exclosos, ja sigui per l'actuació de la jerarquia o pels dogmes de l'Església. És, sens dubte, una tasca difícil, i més quan en ple segle XXI hi ha conductes que es donen per assumides i el Vaticà rebutja de ple.

Potser seria més adient posar èmfasi en allò que acosta l'Església a la societat que no pas en allò que la'n separa. I és aquí on falla la jerarquia, que s'entesta més a condemnar certes conductes –divorci, avortament, homosexualitat, ús de preservatius...– que a reforçar valors fonamentals que són comuns i compartits per amplis sectors de la societat, com ara la solidaritat. Es tracta, en definitiva, d'acollir tots els que compateixen l'experiència religiosa catòlica. D'aquí a omplir les esglésies s'albira, però, que hi haurà un llarg camí.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.