La inevitable reforma de les pensions

D'aquí a finals d'any, per imperatiu de Brussel·les, l'Estat espanyol hauria de tenir definida la reforma del règim de pensions. La paraula de què més sentirem a parlar en els pròxims mesos i anys serà sostenibilitat. Aquest concepte ho justificarà tot, com també ho justifiquen l'herència rebuda i la situació crítica en l'incompliment de totes les promeses. Però la crisi de les pensions, que no és ideològica sinó aritmètica, ja es veia a venir des de fa una vintena d'anys. Va ser quan, des de la mateixa administració socialista, es recomanava la contractació d'un pla de pensions privat. I poca cosa més. Es va desaprofitar l'etapa de la prosperitat per fer la reforma i ara s'ha d'aplicar en el pitjor moment possible.

La reforma del règim de pensions s'embolcallarà de diverses maneres, però només hi ha un fet cert, i és que en un horitzó molt proper no hi haurà prou recursos per pagar les pensions sense endeutament. Davant aquesta situació només hi ha dues sortides, que, a més, són complementàries: allargar l'activitat i abaixar les pensions. Això és, en síntesi, el que proposa un informe –elaborat en només un mes– que ha d'estudiar el govern espanyol i que portarà al Pacte de Toledo.

La gran novetat d'aquest informe, a banda de no vincular les pensions a la inflació sinó a l'esperança de vida, és que la rebaixa s'aplicaria ja a les pensions en vigor i no només a les futures: tal és la situació d'esgotament de les arques públiques. Pel que fa al nostre país, caldrà tornar a reobrir la reflexió que, si fóssim independents, també en matèria de les pensions la situació seria diferent. Per descomptat, molt millor que l'espanyola.