L'aplaudida dimissió de Gallardón
El ministre de Justícia, Alberto Ruiz-Gallardón, va presentar ahir la seva dimissió i va comunicar que deixa la política, després que el president del govern espanyol, Mariano Rajoy, anunciés la retirada del polèmic projecte de llei de l'avortament. Una derrota sense pal·liatius de l'ala més dura de la dreta espanyola, sotmesa a la direcció de la retrògrada cúpula eclesial del catolicisme hispànic. La retirada de Gallardón no és, però, la simple dimissió protocol·lària d'un dirigent que ha vist que no té el suport dels seus superiors. Obre una crisi important en un Partit Popular en què la pugna entre l'ala conservadora i la ultraconservadora fins ara havia estat atenuada pels efectes balsàmics de la majoria absoluta. Ha estat aquesta pràctica despòtica de la majoria absoluta la que ha fet que els populars comencessin a legislar, o a intentar fer-ho, més per acontentar les seves elits i grups de pressió que no pas per servir els interessos de la ciutadania, allunyant-se fins i tot en aspectes com ara la llei de l'avortament, o les taxes a la justícia, de bona part del seu electorat.
La dimissió de Gallardón ha tingut lloc enmig d'una crisi d'estat galopant com és, a més de l'econòmica, la que provoca la pèssima gestió del procés sobiranista català. El cas de Gallardón és el paradigma d'un govern que no té en compte la voluntat ciutadana, sinó que intenta conduir la població, per mitjà de les lleis, per l'ortodòxia ideològica dels dirigents. Gallardón, en el seu comiat, no es va cansar de repetir que la missió d'un polític és intentar canviar les coses. Cert. El que ha oblidat el ministre és que les coses es canvien analitzant la realitat, no pas ignorant-la. Una lliçó que es pot aplicar tot el govern de Rajoy.