la crònica
Eròtica gironina
El cronista elogia «El sentit d'Eros», de Pep Vila, i repassa l'erotisme a Girona
Pep Vila, aquest infatigable regirador de papers vells i descobridor de petites i grans meravelles històriques i literàries, ha tret a la llum un volum francament divertit, dins la col·lecció Quaderns de la Revista de Girona, titulat El sentit d'Eros.
En el seu contingut aporta material gràfic i escrit dels rastres que s'han trobat a les terres gironines sobre l'instint més antic de l'home i de la dona: l'erotisme. A fe que no li haurà estat gens fàcil, perquè no hi ha massa testimonis del desig carnal entre nosaltres, tot i que «les oques sempre han tingut bec». Fent un recorregut per les contrades, i de la mà de famosos literats, ha espigolat el cançoner eròtic de Ripoll, les llegendes palamosines, els «cornuts» de Banyoles, el epigrames de Fages de Climent... i altres curiositats amb un sexe més o menys explícit.
Allà on ha trobat menys tradició és a la ciutat de Girona, perquè durant tota la seva història havia estat una localitat levítica, infestada de monges, frares i capellans, que imposaven un silenci feroç sobre aquesta dissipadora qüestió. Prudenci Bertrana va ser el primer que va destapar el desig carnal en Josafat i en altres composicions, i va haver d'exiliar-se a Barcelona, marginat per una societat hipòcrita que el blasmava públicament però que llegia els seus llibres d'amagat.
Pep Vila ha trobat a les Xilografies gironines, recentment reeditades, uns gravats que evoquen el joc amorós: l'ocell engabiat, el peix a la canya, les mamelles al descobert... Són reclams discrets, fruit de les transformacions socials del segle XVIII.
Tal vegada l'autor hauria pogut reproduir Santa Susanna quan es banyava. La imatge despullada apareix en un medalló a la clau de volta de la capella de Sant Isidre de la catedral de Girona. Carles Vivó deia que no la van censurar perquè era en un lloc molt alt i els canonges no la podien veure prou bé.
Una altra anècdota del mateix lloc es va produir arran de la inauguració de la imatge de Santa Cecília, patrona dels músics, en època contemporània. Els canonges la contemplaven i un d'ells es va atrevir a opinar: «Se li noten massa les formes femenines.» De sobte, i sense immutar-se, l'escultor va contestar: «Ui doncs, si l'hagués vista despullada tal com la vaig veure jo...!»
A la suma també hi podia afegir una evocació a La llum del quarto fosc, una passió apòcrifa que a finals dels anys cinquanta del segle passat els va costar un increïble procés judicial als autors Pius Pujades i Jordi Soler. Els descarats autors no dubtaven a fer servir paraules procaces per adornar les seves sucoses escenes!
I sempre hem pensat que el més críptic fou Josep Maria de Sagarra, quan en el seu poema «Girona a la tardor» deia, al final: «...Sota les Voltes, la ciutat encesa és estrident de riures i fanals, i cenyida de fosca la Devesa dreça milers de branques immortals... Fa una boira que sembla un vel de fada, sonen el clarinet i el tamborí... i el cor, com una nit molt estrellada, espera l'hora d'estimar i llanguir.»
A qui devia esperar Josep Maria de Sagarra, a Girona, aquell mes de novembre de l'any 1916?
