Opinió

la manifestació planta cara al TC;

ara és l'hora d'un govern fort que lideri el canvi

Comença la transició

“Sense un govern fort
i amb un lideratge clar
és absurd voler establir una negociació que porti a resultats satisfactoris per a Catalunya”

El llarguíssim i decebedor procés estatutari no va acabar sent així per casualitat. Des del primer moment, la iniciativa fou percebuda per Espanya –no només pel PSOE o pel PP, sinó per les pròpies estructures de l'Estat– com una prova de força. El mateix es pot dir del quart poder, el mediàtic, tutelat i/o subvencionat des de diferents instàncies, com ara la Comunitat de Madrid d'Esperanza Aguirre. L'incendi verbal fou llavors impressionant, però tan exagerat que va tenir un efecte invers al que es buscava: la gent escoltava les peroracions delirants de certes emissores de ràdio per passar una bona estona d'humor tronat, per riure. Els poders de l'Estat s'ho van prendre més seriosament. Es tractava de desmantellar un Estatut que consideraven incompatible amb una determinada idea d'Espanya. Tenien la paella pel mànec, en aquest cas gràcies a un instrument polític amfibi, el Tribunal Constitucional. Aquest no depèn del Consell General del Poder Judicial, però juga a fer veure que sí. Quan ho creu oportú, com en el cas de l'Estatut de Catalunya, emet sentències que en realitat són pseudoesmenes parlamentàries a la totalitat. A diferència del que passa en un Parlament de debò, però, són inapel·lables. Vet aquí el truc! En aquest cas, amb un referèndum pel mig, la legitimitat d'aquest pronunciament és més que dubtosa; però és sens dubte legal, i amb això l'Estat ja en té prou. La gegantina manifestació de dissabte passat també va ser escrupolosament legal, i amb això la immensa majoria de catalans ja en tenim prou, també. El marcador, doncs, torna a estar a zero.

És probable que a molta gent l'anterior constatació li resulti insatisfactòria. Efectivament: després de tot el que ha passat, sembla ben poca cosa... Crec que fóra una greu errada veure les coses així. El fet que el marcador estigui a zero és ben bé un miracle. L'oportunitat de tornar a començar constitueix, de fet, una proesa protagonitzada –això és molt important– per la gent normal i corrent, per associacions, per la societat civil. El paper dels polítics ha estat més aviat discret, i en alguns casos, ben galdós. En tot cas, l'important és recordar que el sainet va començar amb una greu errada perceptiva, amb un càlcul de forces absolutament equivocat, amb un miratge. Molta gent es va pensar que això de l'Estat anava en broma: tu te n'anaves a Madrid, bufaves i, pam, apareixien un munt d'ampolles. Eren aquells temps en que estava de moda riure's del peix al cove pujolià i, alhora, escriure collonades ruboritzadores sobre la independència que arribarà màgicament l'any 2014. Se'n recorden, de tot allò? Si no és així, facin memòria perquè en cas contrari acabarem entrant a la mateixa ratera d'abans. Aquesta mirada desenfocada va anar acompanyada d'una actitud suïcida: comparèixer a una negociació partint d'una feblesa manifesta, evident, obscenament visible, amb uns membres del govern que donaven suport a l'Estatut i altres que no (ho repeteixo: en aquest tema convé fer molta memòria).

Des de l'altre costat, també es va produir un altre error perceptiu, i és tot just gràcies a aquesta simetria que el marcador està ara a zero. Va consistir a menystenir la fortalesa del sentiment identitari de la majoria de la societat catalana. Ja veuen que utilitzo l'expressió sentiment identitari i no altres com nacionalisme, independentisme, sobiranisme o fins i tot catalanisme. Els qui han confós o juxtaposat totes aquestes coses són incapaços d'entendre les dimensions de la manifestació de dissabte passat (i també, per descomptat, les contradiccions que la van presidir: sense afegir això no seríem honestos). A partir d'aquí tothom pot dibuixar les seves estratègies a curt i a llarg termini, però més val que no s'autoenganyi: a la tardor hi ha eleccions i tot, fins a l'últim vot, quedarà clar. Zapatero i Rajoy no van voler veure el malestar que qualsevol podia palpar a Catalunya, cosa que diu molt dels seus assessors locals. Es van pensar que n'hi hauria prou a mentir a diverses bandes (Zapatero) o a utilitzar l'aparell judicial com a eina política (Rajoy). La culminació d'aquest autoengany es pot resumir en una frase recent d'Alfonso Guerra: “No pasará nada”. Doncs sí, ha passat; i tot fa preveure que això només és el començament.

Ja tornem a tenir el marcador a zero, doncs, i ara poden passar dues coses: que es tornin a cometre les mateixes errades o bé que el joc sigui més intel·ligent. Sense un govern fort i amb un lideratge clar és absurd voler establir una negociació que porti a resultats satisfactoris per a Catalunya. No pot tornar a passar que, dins d'un mateix govern, uns diguin blanc i els altres negre: aquesta imatge patètica ha portat el país a la situació en què es troba. Sense descartar primer la repetició d'aquest despropòsit no paga la pena traçar cap pla. I després? Després ve una transició cap a una altra cosa diferent de l'actual. Ho vaig provar d'argumentar fa uns mesos en aquestes mateixes planes de l'AVUI, i els esdeveniments han fet que em refermi en aquella convicció inicial. Disculpin l'autocita: “Si la via estatutària està clarament exhaurida i la superació d'aquesta no és encara possible, com cal articular el «mentrestant»?. Doncs com s'ha fet sempre en aquestes circumstàncies: des de la consciència d'estar protagonitzant una transició entre una cosa i una altra. Sense ambigüitats, sense subterfugis, sense autoenganys col·lectius”. Cap a on? Cap a la secessió. Més clar, l'aigua.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.