El doctor Garzón i míster Garzón

Hi ha un Garzón bo que la progressia espanyola unta d’oli, venera i treu de processó. És el Garzón que crucifica el PP, el que investiga el cas Gürtel o remou les fosses del franquisme per pal·liar el pecat d’oblit i de vergonya de la dita esquerra espanyola. N’hi ha un altre de dolent que treballa en direcció contrària als interessos dels cirialots socialistes. És el que s’apunta a les llistes del PSOE, s’emprenya amb Felipe González i torna a l’Audiència per empaperar alts càrrecs del seu govern.

Són dos personatges i un mateix estil. Els autodefinits progressistes espanyols, si molt els convé, són capaços de reivindicar el primer i oblidar el segon. Però l’un i l’altre són el mateix. Treballen amb la mateixa arrogància, s’ho salten tot amb la mateixa impunitat i impulsen instruccions amb la mateixa mala traça. Això no es pot oblidar. Això no s’ha d’oblidar.

Ahir, en aquest diari, algunes de les víctimes de la ràtzia de Baltasar Garzón de l’any 1992 furgaven en aquesta contradicció. Aquella devastació va ser pensada i perpetrada per desbrossar Barcelona i València d’independentistes abans dels Jocs Olímpics. Una vintena d’aquells arrasats proclamaven: “Com a víctimes de la tortura voldríem veure el jutge Garzón al banc dels acusats responent per la seva passivitat davant dels centenars de persones torturades que han passat davant d’ell”. S’accepten adhesions.