Opinió

Amb aquella alegria

Els telèfons d'abans

Recordo que el telèfon sonava i sonava sense que es despengés cap contestador. Recordo que demanava als pares que m'instal·lessin un telèfon a la meva habitació. Recordo que no em van concedir el desig.

Una amiga editora em diu que es considera d'una altra generació. Literalment, assegura que està “en una galàxia anterior”. I me'n dóna una prova: “No és que no tingui Facebook, és que no tinc ni mòbil”. Doncs no sé com s'ho fa. Perquè les cabines telefòniques han desaparegut del mapa, i els telèfons sense fils no funcionen mai, almenys a casa meva: o no els trobem, o no tenen bateria, o un dels terminals està despenjat qui sap on i no hi ha manera de fer cap trucada. Com enyoro aquells telèfons fixos que no es movien de lloc, que no perdien la cobertura i que no et deixaven plantat quan més els necessitaves. Aquells telèfons que ens obligaven a fer tres mil contorsions i a parlar amb un fil de veu per evitar que ens espiessin les converses. Aquells telèfons que ens empenyien a fer guàrdia al menjador, pendents d'un ring que es feia pregar. Sense trucades perdudes ni trucades en espera ni set-cents cinquanta contactes guardats. Ens sabíem de memòria uns quants números, i amb això ja fèiem. En canvi ara se'ns espatlla el Nokia i hem d'avisar els bombers, perquè ens rescatin de la dimensió desconeguda on hem anat a parar. Jo mateixa, que de petita recitava els telèfons dels nens de tota la classe (i encara els recordo), no m'he après mai els mòbils dels meus pares ni dels meus fills.

“Recordo que Picasso va néixer l'any 1881. (Com que no tinc gens de memòria per a les dades així, una vegada em vaig proposar de memoritzar aquesta data i ja mai més no l'he oblidada)”. Ho va escriure Joe Brainard al cèlebre llibre Me'n recordo, publicat en català per L'Avenç. Potser perquè no retenia informació inútil, l'artista nord-americà va saber enfilar grans veritats en aquest fantàstic patchwork de records que sempre ve de gust llegir, rellegir i imitar amb més o menys gràcia.

A mi ja m'agradaria tenir una memòria selectiva que no invertís cap connexió neuronal a emmagatzemar detalls enciclopèdics, però no és el cas. Prou que voldria esborrar els telèfons dels pares dels Espiadimonis de l'escola Arrel i aprendre'm a canvi els mòbils que em cal tenir a mà i que mai m'he entretingut a memoritzar, però hi ha dades que no se me'n van del cap ni amb aigua calenta. I ja entenc que perdre la memòria és un drama, però tenir-la ocupada per estupideses és un malbaratament de neurones que no sé si em puc permetre.

Recordar els números dels pares dels nens de la classe em podria servir per muntar un sopar d'antics companys de curs, però m'espanta la idea de no tenir res a dir-los. A més, aquestes trobades revival no s'organitzen per telèfon, sinó via Facebook.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Publicat a

  • Avui 13-09-2010 Pàgina 44