Opinió

L'exhibició del fanatisme religiós

pot comportar conseqüències dramàtiques

Les visibilitats perilloses


“Si el reverend Jim Jones fou el responsable directe de la mort de
913 persones, quantes n'haurien pogut morir com a conseqüència dels deliris del reverend Terry Jones, expandits ‘urbi et orbi' gràcies a la digitalització?

Fa uns dies, poc abans de l'11 de setembre, quan tots i cadascun dels mitjans de comunicació d'arreu del món van referir-se al reverend Jones, els intricats mecanismes de la memòria em van retornar de sobte, violentament, a certes imatges que ni tan sols creia recordar. Una de les coses que em van impressionar més durant la meva adolescència fou el suïcidi col.lectiu que una secta evangelista nord-americana va dur a terme en un lloc de la Guyana: 913 persones van beure's dòcilment una barreja de llimonada i cianur, seguint els consells del seu guia espiritual. Aquest es deia Jim Jones, i el que fa poc va fer trontollar la seguretat del món amb l'amenaça de cremar l'Alcorà, Terry Jones. La imatge de tots aquells cossos estesos en una clariana de la selva tenia un punt d'irrealitat. Era el 18 de novembre del 1978. Com veurem ara, els dos reverends Jones, Jim i Terry, tenen moltíssimes coses en comú. N'hi ha una, però, que els separa inexorablement: l'abast de la seva visibilitat. Això és el que provarem d'analitzar en aquest article.

Jim Jones i Terry Jones responen a l'estereotip del marginal que emmascara el seu desequilibri amb conductes vistoses –i, per a molta gent, irresistiblement seductores– en aquest cas relacionades amb l'evangelisme histèric. Jim Jones, el que va ordenar el suïcidi massiu de Guyana el 1979, i Terry Jones, el freak de patilles impossibles que fa només un parell de setmanes es va fotografiar amb un revòlver en una mà i una Bíblia a l'altra, representen la cara més fosca de la “tolerància religiosa” (!?), tan important en l'esperit fundacional dels Estats Units. Per a un europeu resulta senzillament increïble que a molts estafadors o simples guillats que pul·lulen per l'Amèrica profunda creant sectes inversemblants, expandint disbarats i pidolant diners a totes hores se'ls atorgui la condició de clergues. Jim Jones va crear la seva secta en un dels moments més confusos del segle XX, la dècada dels 70, quan els xerraires un dia explicaven les seves converses telepàtiques amb marcians i un altre relacionaven Jesucrist amb la piràmide de Kheops, l'alimentació macrobiòtica i el ioga (cal recuperar els llibres de Fernando Sánchez Dragó d'aquella època, per exemple: ens faríem un tip de riure).

L'època de Terry Jones, la nostra, també és confusa, però per unes altres raons. Les imbecil·litats de Jim Jones requerien una cadena de transmissió plena de dificultats. No cal ni dir que en aquell moment no existia internet i, a més, tant als Estats Units com a la resta del món, les grans emissores de ràdio i televisió de prestigi no admetien friquis als seus programes, tret dels qui s'hi colaven per la porta falsa (recordem el cas d'Uri Geller i José María Íñigo). Existia, per descomptat, un circuit marginal; però era això i només això: un circuit marginal. Encara que als més joves de la colla els sembli impossible, aquest circuit es basava en els llibres: Erik von Daniken, Charles Berlitz, Carlos Castaneda, Lobsang Rampa i altres grans farsants van vendre milions i milions de llibres sense necessitat de cap aparició televisiva. A Terry Jones, en canvi, no li van caldre tants esforços: sembla que coneix bé els senzills ressorts del món digitalitzat, on la gestació de pseudoesdeveniments catalogables com a notícies respon bàsicament a criteris d'espectacularitat. A diferència dels tipus que acabem d'esmentar, Terry Jones no tenia cap necessitat d'escriure un llibre a còpia de desenvolupar argumentalment vuit o deu fal·làcies. En tenia prou amb una imatge –el seu físic cridaner– i una intenció difusa –tan difusa que finalment no va prosperar: no va cremar cap Alcorà.

En temps de Jim Jones, assolir una certa notorietat era, d'una banda, complex, i de l'altra, car. Ara, en temps de Terry Jones, el mateix objectiu resulta extraordinàriament senzill, i surt de franc. En aquest sentit ens endinsem en una era de visibilitats perilloses. Qualsevol pot esquivar ja el seu trist anonimat sense gaires dificultats. L'abast de la farsa depèn només de la inversió del farsant: l'aposta mínima és la venda d'una part substancial de la seva privacitat (des de la foto del Facebook fins a les confidències pornogràfiques d'un programa televisiu trash, passant per mil i una variants) La màxima aposta, per descomptat, consisteix a generar un conflicte de grans dimensions. Fa només uns dies, Terry Jones va mostrar i demostrar que no costa res, això. Només cal estar disposat a signar un pacte digitalitzat amb el dimoni, en PDF, i vendre-li l'ànima a canvi d'un determinat share televisiu.

No ho frivolitzem ni ho minimitzem pas, tot això. En la immensa majoria dels casos, les noves regles de la visibilitat tan sols reclamen una petita –o no tan petita– humiliació individual, un sacrifici. De vegades també hi prenen mal més persones: el sacrifici de la intimitat sol generar danys col·laterals. En determinades circumstàncies, com les del numeret protagonitzat recentment pel reverend Terry Jones, aquests danys poden ser incalculables: la crisi provocada, de nivell internacional, va requerir la intervenció de la diplomàcia nord-americana i del mateix president dels Estats Units. No en recordo cap precedent, d'un fet com aquest. I ara ve la inevitable pregunta final: si el reverend Jim Jones fou el responsable directe de la mort de 913 persones, quantes n'haurien pogut morir com a conseqüència dels deliris del reverend Terry Jones, expandits urbi et orbi gràcies a la digitalització?

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Publicat a

  • Avui 21-09-2010 Pàgina 16