Opinió

CATALÀ A LA TERRASSETA

Per no ‘agobiar-se'

La reincorporació a la feina és com un pes que ens cau al damunt. La lleugera roba d'estiu es va fent gruixuda i el dia es va escurçant fins que el canvi d'horari ens amputa les vesprades. I tot plegat fa que ens agobiem. Però agobiarse és un verb castellà que ve de giba, en català gep o gepa. Treballa, doncs, amb la metàfora del cos encorbat per una càrrega. I el seu triomf en català amenaça d'enviar a les golfes dels trastos inútils tot de verbs que fins ara ens havien estalviat aquest agòbio. Mirarem de recuperar-los. Ens pot agobiar un excés de roba o un excés d'atencions, i llavors diem que ens engavanya, que ve de gavany, un gruixut capot amb mànigues. Ens pot agobiar un bar sorollós o algú que no calla. Per a aquest sentit tenim atabalar, i és que el tabal o timbal acaba fent perdre la paciència a un sant. Ens pot agobiar un mal rotllo a la feina. I llavors estem angoixats, que comporta idea d'opressió per falta d'espai. Angoixa ve d'angustus, que vol dir estret. Però quan l'angoixa ens ensorra quedem aclaparats, colgats per un munt de pedres, que d'aquí deriva clapa. Mentre que l'angoixat va tirant, l'aclaparat és incapaç de fer res de bo. Ja veieu, doncs, que agobiar, a més de ser castellà, funciona com un comodí que ens empobreix la llengua i els sentiments. Espero que tenint un paraula més exacta per definir el que us passa pugueu combatre millor l'engavany, l'atabalamenta, l'angoixa i l'aclaparament.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.