Opinió

SOVINT els pOlÍTICS S'ATREVEIXEN A critiCAR

els adversaris perquè no pensen com ells

Que parlin sense embuts

“Ara entrem en un temps més fet per escoltar que per interpretar. Que la política parli, doncs, i si és possible, que ho faci amb claredat i llibertat”

Amesura que s'acostin les eleccions sé que em costarà més escriure sobre política: les paraules i les idees van perdent la seva autonomia i s'interpreten més pel context de guerra electoral que no pas per la voluntat del qui les diu. Ara, per exemple, si escric que estic molt d'acord amb el que acaba de dir el president José Montilla sobre les relacions entre política i societat al Teatre Romea, sé que tinc molts números perquè s'entengui no pas que jo també penso que hi ha un hipercriticisme nociu a la societat catalana, o que ens manca autoestima i confiança i que ens sobra mesquinesa i endogàmia. No: s'entendrà que estic fent la llesca al PSC, vés a saber per quin càlcul recargolat. I si dic que em van agradar molt les paraules d'Artur Mas a Madrid sobre l'actitud errònia dels espanyols respecte de Catalunya, a més de considerar-ho incoherent amb la meva primera opinió –no es pot estar d'acord amb Montilla i Mas alhora!–, també sé que s'especularà sobre la meva traïció al món independentista. No valdrà de res que digui que ja fa molts anys que sostinc que ha estat un error anar a fer pedagogia a Espanya fent-nos el simpàtic, o que, tancada la via autonòmica, pensi que ara els toca als espanyols venir aquí a convèncer-nos –ho tenen molt difícil– que no marxem. Diguis el que diguis, escriguis el que escriguis, es llegeix políticament. És a dir, no se'n vol entendre el sentit directe i es busca el revolt d'un interès pervers i amagat.

És per això que no sé si se m'acabarà d'entendre si dic que no comparteixo les crítiques duríssimes que s'han fet al PP en l'afer del gitanos estrangers de Badalona. Hi ha una cosa que em destarota –des del punt de vista intel·lectual–, i és aquesta pretensió dels partits de criticar els adversaris perquè no pensen o actuen com ells. Aquest estiu, un alt responsable d'ERC s'atrevia a escriure un article en aquest diari suggerint la mena de canvi que havia de fer CiU. Que és que no els va bé que CiU sigui com és? I qui són per dir com ha de treballar la competència? ¿S'imaginen que Zara opinés sobre les estratègies comercials de Mango? Doncs el mateix per al PP i la senyora Sánchez-Camacho. El discurs sobre la immigració del PP, el racisme del senyor García Albiol o l'electoralisme de la senyora Sánchez Camacho, tot això, forma part de l'oferta electoral d'aquesta gent i exigir-los que canviïn seria demanar-los que deixessin de ser com són. A mi, en canvi, m'agrada, celebro i felicito el senyor García Albiol per dir allò que pensa i la senyora Sánchez-Camacho que mostri el seu oportunisme de manera tan directa i clara. I voldria que fossin així per molts anys. De manera que si jo fos d'un partit que no fos el PP, fins i tot contribuiria gratia et amore a difondre'n l'ideari per tal que tothom els conegués bé.

Perquè aquesta és una altra derivada de tanta confusió: si les propostes del PP són xenòfobes i racistes, si són d'un espanyolisme rampant que rieu-vos de l'independentisme més eixelebrat, i si aquestes tenen èxit electoral, la responsabilitat no deu ser pas del partit, sinó dels qui el votin. Vull dir que ja és hora de carregar menys les tintes contra els partits i els seus líders, i de retornar la responsabilitat als votants. En primer lloc, perquè –desgraciadament– molts líders fan veure que pensen allò que creuen que vol l'electorat. Per tant, som els ciutadans els que solem marcar les pautes del discurs polític, més que no pensem. I, en segon lloc, perquè només en casos molt extrems un líder pot manipular tot un país capriciosament i, en canvi, el que és propi dels sistemes democràtics –també dels imperfectes– és que els líders només ho siguin quan la gent els segueix perquè vol tenir-los davant. És a dir, que si ara governa Montilla i d'aquí a uns mesos, hipotèticament, Mas, no serà perquè primer ens va saber manipular l'un i després l'altre, sinó perquè els catalans, amb el nostre vot o amb la nostra abstenció, ho fem possible. En definitiva, vull dir que el triomf del racisme, si es produís, no seria culpa principal del partit que se'n beneficiaria, sinó dels qui haurien volgut racistes al govern. Només si ho veiem així retornarem tot el valor al vot i ens portarà a les urnes.

És també per totes aquestes raons que no em veig capaç de criticar que el PSC hagi decidit orientar la seva campanya a prevenir la divisió entre Catalunya i Espanya, a evitar una perillosa fragmentació de la societat catalana o advertir de la decadència d'una Catalunya independent. Tot el contrari. Com a independentista, vull donar-los-en les gràcies. Que una gent tan modesta, sense suport dels grans mitjans, amb projectes improvisats i dividits fins a la mort, ens convertim en l'eix de la campanya electoral d'un dels principals partits de l'escena catalana és un tot honor. Que un partit tan al·lèrgic a les identitats assenyali com a principal desafiament polític el no ferir els sentiments identitaris d'una part de la ciutadania –l'altra part, que se segueixi aguantant– és un gest d'una generositat incommensurable amb els que sí que pensem que la política va d'identitats. Que el PSC torni a recórrer a alimentar la por per concentrar el vot dels porucs en un temps en què la gent coratjosa surt al carrer cansada d'haver amagat els seus somnis sota el llit, ens estalvia entrebancs als que volem anar per feina.

Ara entrem en un temps més fet per escoltar que per interpretar. Que la política parli, doncs, i, si és possible, que ho faci amb claredat i llibertat. La responsabilitat, quan arribi el dia, la tindrem els electors. I allà, sí que hi haurà feina a interpretar!

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Publicat a