Opinió

L'anàlisi d'un catalanòfil

Thomas Harrington és un professor universitari dels EUA, profund coneixedor de la realitat cultural i nacional catalana. Coneixedor del pèssim nivell del discurs públic del seu país, raó per la qual em comenta que està bastant acostumat a la tergiversació desvergonyida dels conceptes ideològics i històrics. Un fi analista que per treball ha depassat el rústic sol i turisme d'arrel comunista de molts pretesos hispanistes a ser un ferm defensor del dret dels pobles a decidir per si mateixos.

lector d'El País durant quasi un quart de segle, escriu que s'havia avesat a la progressiva petrificació del diari. Però que no estava preparat per llegir l'opinió del xilè Carlos Franz quan aquest denuncia el gran perill que suposen els “nacionalismes” per a la salut de la societat espanyola. Franz, afirma, ho sap per ser originari d'Amèrica Llatina on ha vist de prop aquesta força fosca i diabòlica que dificulta el camí vers la pau i el progrés.

La mala energia nacionalista va ser, segons ell, el suport donat per alguns xilens i argentins a Pinochet i Galtieri,  les decisions de l'equatorià Evo Morales o del govern mexicà a no cedir a baix preu el petroli o encara la continuació  del regim castrista a Cuba. Una simplificació descontextualitzada, pròpia d'un examen suspès d'adolescent. El que escandalitza Tom Harrington és la seva inconsciència en la distinció bàsica entre el concepte de nació, de naturalesa essencialment cultural, i el concepte d'estat, de naturalesa política.

A molts llocs del món s'ha difós la idea que aquests dos conceptes són congruents. És el que impera als països americans fundats a la llum del centralisme francès a cavall dels segles XVIII i XIX, encara que no sigui una regla universal de la convivència social. En gran part del món, és perfectament normal que hom tingui una identitat cultural i una llengua materna que és diferent dels bens culturals que predominen en la burocràcia estatal.

Des dels EUA, escandalitzat de la premsa de Madrid,

explica una i altra vegada que Espanya és un estat on el simulacre de la congruència entre la nació cultural lligada històricament a la maquinària centralista de l'estat (la castellana) mai no ha quallat plenament entre amplis marges de població que té una altra cultura. 

Dels intents contemporanis dels generals Primo de Rivera i Franco d'induir els ciutadans a acceptar a base de repressió i genocidi la cultura castellana com a cosa pròpia, l'escriptor xilè no en diu res. Tampoc del nacionalisme castellanista de la part central del segle XX. Franz és l'exemple de certs llatinoamericans que creuen que són exclusivament les forces dominants ( lingüístiques, militars, mediàtiques o econòmiques) les que tenen dret de nomenar i definir els comportaments “defectuosos” dels altres. Uns llatinoamericans que en viure fora dels seus països d'origen creuen que s'han alliberat, almenys mentalment,  de la plaga del nacionalisme.

Harrington hi veu en aquesta anàlisi un planteig que reté una lleialtat molt marcada vers un projecte cultural que privilegia l'ús del castellà sobre tots els altres codis lingüístics en l'espai social hispà. Em ve al cap Vargas Llosa.

Defensar l'ús d'aquesta coacció lingüística creu que és una postura intel·lectual, com també ho és la postura que rebutja taxativament la imposició de qualsevol esquema unificador de cultura sobre la realitat sempre heterogènia d' una societat. El que no té cap legitimitat intel·lectual és el que fa l'escriptor xilè. Llançar una recriminació que  té com únic blanc els que intenten exercir la planificació cultural des dels marges de la societat… o l'estat.

Té tota la raó, l'Espanya excloent lluita per no deixar de ser-ho. Des dels partits polítics espanyols de dreta o esquerra a les institucions. Ara, però, hi ha un element nou, clau, la democràcia, i en democràcia tothom pot decidir el seu futur.

Una anàlisi lúcida que hem d'agrair a qui ens estudia i estima ajuda a referendar el que deia Joan Fuster, que no hi ha res que s'assembli més a un espanyol de dretes que un espanyol d'esquerres.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.