Opinió

L'atzucac dels concerts

“Després de 25 anys d'aquest model de concert i de patir-ne les disfuncions, la pregunta és: no caldria fer-ne una reforma?”

Fa tot just 25 anys de la llei orgànica del dret a l'educació (LODE), que va entrar en vigor per desenvolupar l'article 27 de la Constitució: garantir el dret de tothom a l'educació i fer-ho en un marc de llibertat i gratuïtat en determinats nivells. La seva aplicació va comportar un espectacular i necessari creixement de l'escola pública. També va posar en marxa els concerts educatius, previstos ja el 1970, com a mecanisme de participació de l'oferta social en la provisió de serveis educatius en règim de gratuïtat. La solució del concert va ser concebuda des del plantejament de subsidiarietat de l'oferta privada, pensant que podia ser una realitat transitòria, fins que l'oferta pública fes innecessària la concertada.

La realitat, però, s'ha mostrat tossuda i l'escola concertada no ha desaparegut ni de bon tros, per bé que el model de concertada implantat no presenta un balanç positiu, ja que acumula tres greus disfuncions. La primera rau en el mateix concepte de concert. El concert és un contracte que obliga l'escola a prestar el servei en règim de gratuïtat a canvi de rebre de l'administració el finançament necessari. Però, a diferència dels contractes lliures, en el concert les condicions només les posa una part. Les condicions del servei i el seu finançament estan fixats per l'administració. No hi ha cap mecanisme de revisió per part de l'escola ni cap garantia de suficiència del finançament. Un contracte draconià impossible de complir.

Les escoles concertades es troben entre l'espasa d'un finançament insuficient i la paret de no poder cobrar pels seus serveis en haver acceptat la condició de gratuïtat. Davant aquest atzucac, l'única sortida ha estat demanar recursos a les famílies que reben el servei, però de manera voluntària per no incomplir les condicions. Són les aportacions “tan voluntàries com imprescindibles”, en paraules del conseller Maragall. Una solució deficient basada en una hipocresia social que ningú s'atreveix a desmuntar i que, amb cada període de crisi, amenaça la subsistència de les escoles que atenen població amb menys recursos. Les escoles concertades s'han empobrit i el concert ha esdevingut sovint una ratera.

La segona disfunció rau en el model de gestió. Tot i la titularitat privada dels centres concertats, la LODE va maldar per la màxima assimilació amb els centres públics. Per aquesta via, va introduir models ineficaços de gestió i la configuració d'una direcció feble i amb possibilitats d'esdevenir bicèfala en establir mecanismes d'elecció de la direcció del centre impropis d'un model no ja de gestió privada, sinó d'estricta titularitat privada. La necessitat d'una direcció general o gerencial dels centres no ha estat mai abordada ni contemplada en el concert.

En aquesta línia, cal esmentar el rol dels consells escolars. La voluntat de donar participació en la gestió dels centres a tots els estaments (professorat, pares i mares, alumnat, titularitat i, més recentment, ajuntaments) a través d'aquests consells es tradueix en un organisme poc efectiu, amb poques i mal delimitades atribucions i amb competències tan impròpies com són intervenir en l'acomiadament de docents.

La tercera disfunció prové d'una figura jurídica ben insòlita introduïda per la LODE: el pagament delegat. El professorat d'ensenyaments concertats, tot i ser personal del règim laboral comú i contractat per la titularitat del centre, que és l'empresari a tots els efectes, rep l'import del salari de mans de l'administració pública “per delegació de la titularitat”. Només una desorbitada desconfiança podia generar un sistema tan aliè a les normes i als usos i costums habituals en la nostra vida social i econòmica.

A la pràctica, el pagament delegat és un model ineficaç que duplica la feina a l'administració pública i a les administracions dels centres, obligant sovint a confeccionar una doble nòmina per a treballadors que ho són d'una única empresa. El pagament delegat acaba configurant-se, doncs, com una mena de jurisdicció laboral especial, font d'inseguretat jurídica i motiu de complicacions pràctiques en la gestió dels centres. La seva permanència és una rèmora.

Després de 25 anys d'aquest model de concert i de patir les disfuncions assenyalades, la pregunta és: no caldria fer-ne una reforma?

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Publicat a

  • Avui 17-01-2011 Pàgina 19