Opinió

Lleugeresa

“Només ens cal exigir rotundament que l'opció sigui sòlida, que tingui força i que tingui rigor. Per això ens decantem per la prudència: el nostre independentisme organitzat (és un dir) no té cap d'aquestes tres coses”

A La insuportable lleugeresa de l'ésser, Milan Kundera explica que amb la història succeeix una cosa semblant al que succeeix amb la vida, i ho fa exposant el cas dels txecs. L'any 1618 els estats txecs van decidir ser valents i defensar les seves llibertats religioses, fins a l'extrem de llançar dos dels funcionaris de l'emperador per la finestra del castell de Praga. Així va començar la guerra dels Trenta Anys, que va portar a la pràctica destrucció del país. Hauria estat millor que els txecs, en aquest moment decisiu de la seva història, haguessin apostat per la prudència?

La pregunta es fa difícil de respondre sobretot quan sabem que l'any 1938, després de la conferència de Munic, el món va decidir lliurar el destí dels txecs a Hitler. A diferència del 1618, aquesta vegada els txecs van tenir la prudència de no provar de lluitar contra una força vuit vegades superior. On els va dur, però, aquesta capitulació sensata? Doncs va ser l'inici de la Segona Guerra Mundial, i de la pèrdua definitiva de la llibertat de la nació txeca durant segles. Podem dir aleshores que haurien hagut de ser més arrauxats que prudents?

Cap d'aquestes preguntes no es pot respondre amb certesa, perquè la història no es pot repetir: com la vida, succeeix només una vegada. Les decisions importants marquen la nostra existència i són, alhora, profundament fràgils. En el fons, sempre es basen en la inexperiència. Podem ser més madurs, podem haver après molt, però al llarg de la vida podem realment dir que la prudència ens ha ajudat més que la rauxa? Sempre? O a l'inrevés: després d'anys i anys de viure, podem realment afirmar que la rauxa ens ha donat sempre millors resultats que la prudència? Pensem-hi bé: sempre? Segur? I a tothom?

A Catalunya el debat entre seny i rauxa és com un fantasma incansable, però això no ens fa un poble decantat per un o altre vessant: som la nació del pactisme, dels pusil·lànimes compromisos de Casp i del gradualisme etern, però també som la dels segadors perseguint virreis, la dels almogàvers sanguinaris o la de la resistència sense quarter contra les tropes (ben superiors) dels borbònics del 1714. Fins i tot som la de Fèlix Millet o la de Joan Saura, posats a parlar de poc seny. I se'ns considera, malgrat això, una nació serena i civilitzada fins a l'encarcarament. Admiren Gaudí però ens veuen (i ens veiem) noucentistes. Exportem Dalí però al nostre MNAC hi posem pantocràtors. No em queixo sinó que constato: ens agrada tenir-nos com un poble tirant a prudent, mesurat, racional. El problema, com apunta Kundera, és que això no és ni una virtut ni un defecte: el judici de la història és així de complicat perquè només una vegada va ser 1714, només una vegada va ser 1936 i només una vegada serà 2011.

“Repetir els errors del 6 d'octubre del 1934”, sona ben sovint en les tertúlies de les ràdios com a gran advertiment dels savis. I sí que s'ha d'entendre l'advertiment, i assumir-lo: però tot seguit poder apuntar que ja no hi ha cap 6 d'octubre igual que l'altre, i encara menys després de quasi un segle. Per tant ni és lícit titllar d'impetuosos els qui promouen un referèndum d'autodeterminació, ni ho és que CiU aposti avui per un sobiranisme prudent (i sense oxímoron). Perquè aquí enmig de la història no es tracta de tenir més raó ni més emoció, sinó de vehicular pensaments i emocions de gent molt diversa que empenyen, de forma més espontània que estratègica, cap a una banda o una altra en funció de si se senten amb més o menys forces. “Que la prudència no ens faci traïdors”, sí, però la rauxa tota sola també pot ser desastrosa per a un país. Ni la rauxa ni la prudència són dolentes en si mateixes. Només tenim una oportunitat per a viure el moment que vivim: l'únic que podem procurar és que els nostres líders no siguin massa covards, ni massa temeraris. Això vol dir que no pots agitar les masses populars perquè t'han rebaixat la velocitat a 110 o perquè t'han negat un traspàs. Però també vol dir que no es pot tenir una central nuclear a punt d'explotar prop de Tòquio i exigir calma. De tal manera que ni sempre hem d'estar a favor de l'acció, ni sempre a favor de la serenitat, ni sempre al mig. Només ens cal exigir rotundament que l'opció sigui sòlida, que tingui força i que tingui rigor. Per això ens decantem per la prudència: el nostre independentisme organitzat (és un dir) no té cap d'aquestes tres coses.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.