Opinió

PQ?

“Voleu ser independents, catalans? Doncs responeu per què. I per què no ho sou encara. I, de passada, expliqueu-nos què hi guanyem tots els altres”

Una bona fórmula per provar que ens vagin bé les coses, per assolir l'èxit d'una iniciativa, és que a la resta li interessi el nostre èxit. És a dir, que els que ens envolten vegin bé, amb bons ulls, fins i tot amb interès, la nostra idea. Fer les coses bé només és una part dels requisits: convenir als altres és allò que fins avui ha fet Gaddafi i que fins l'any 1952 va fer el règim de Franco, que aquell any ja era acceptat dins l'ONU. Que interessi l'èxit o el manteniment de la teva causa. Que els astres es conjurin a favor i que, si et falla el talent, com a mínim hi hagi el favor dels que hi tenen alguna cosa a dir. I, de la mateixa manera, al contrari: és pràcticament impossible impulsar una idea important si els altres s'hi giren d'esquena. Si no interessa. O si no interessa prou.

Per què Espanya i Catalunya estroben immerses en la crisi actual? Sens dubte per errors propis, però sens dubte també per raons geopolítiques. “El profe em té mania” no ha de ser mai el recurs argumental, però sí que condiciona evidentment el nostre entorn i els nostres resultats. A Alemanya, que no és pas lluny, la crisi s'està transformant en progrés econòmic. Al Brasil i a la Xina el creixement no cessa. La crisi s'ha portat pitjor amb aquells països que no van fer els deures, d'acord, però hauríem de preguntar-nos si no podria ser que a algú, a alguns, els interessés que juguéssim un paper menor a partir d'ara en el context mundial. Preguntem-nos per què els altres se'n surten i nosaltres no. I, a banda de la necessària i justa autocrítica, preguntem-nos per què no acabem de sortir-nos-en. Preguntem-nos, com deia aquell, “quién nos pone la pierna encima” i si podria interessar que en el nou repartiment de riquesa mundial els catalans, i els espanyols, estiguem ja designats com a actors secundaris.

No proposo cap teoria de la conspiració, ni considerar-nos el melic del món, ni qüestions d'enginyeria política. Però una forma de vèncer la crisi és detectar allò en què podem realment interessar, allò que realment els qui ens envolten valoraran, allò que evitarà que s'oblidin fàcilment de la nostra necessària recuperació. El turisme, posem per cas: aspectes de desenvolupament industrial o econòmic que siguin genuïns i inimitables, i que estigui al servei de tot el món. La qual cosa ens porta inevitablement a pensar de seguida en les noves tecnologies i en internet, com a posada a disposició de serveis cap a l'exterior. O bé simplement anar fora, viatjar i fer-se conèixer arreu, fer-se imprescindible. Això pel que fa als deures, però... i les decisions geopolítiques? I si, per molt que ens esforcéssim, a fora ja haguessin decidit que allò que nosaltres hem estat, ara ho hauran de ser uns altres? I si això fos així, per què seria?

He parlat d'economia per derivar a la política: a la causa catalana, a l'eterna crisi catalana, al problema catalán. Afirma Jordi Pujol que ja no s'albira cap altra sortida que la independència, afirmació d'una gran transcendència històrica si es mira bé, però tot seguit confessa que es tracta d'un procés molt difícil. Proposo que llegim la clau per superar el trauma, la dificultat, la immensa força que cal per a una eventual secessió, dins d'aquest llenguatge de l'interès compartit: anirà millor la nostra causa si interessa arreu que vagi bé. Hem estat segurament poc astuts pel que fa la imatge (no parlo de l'acció ni de la justícia, sinó de la imatge) de la nostra política lingüística. Ha estat massa fàcil assenyalar-nos com a excessius, egocèntrics i tancats: nosaltres sabem que no ho hem estat, però no només a Espanya sinó també a l'estranger s'ha arribat a introduir aquesta idea. Hem d'evitar-ho de totes totes, no caure en trampes, trobar complicitats més enllà de les nostres fronteres. No fer amics: fer complicitats. No buscar salvadors: buscar interessos comuns.

Davant del col·lapse de l'Estat espanyol des del punt de vista econòmic, però també des del punt de vista autonòmic i polític, podria ser més interessant que mai (per a tothom) que els catalans decidíssim constituir-nos com a estat propi. Mentre només ens interessi a nosaltres, i en tot cas a la meitat de nosaltres, tindrem molt més obstacles dels que podrem suportar. Voleu ser independents, catalans? Doncs responeu per què. I per què no ho sou encara. I, de passada, expliqueu-nos què hi guanyem tots els altres.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.