Opinió

Desallotjament mental

“Caldrà doncs que [els acampats] actuïn, a banda de cridar: caldrà que tinguin algun discurs en positiu”

T al vegada ja els vam desallotjar fa uns anys, els anomenats “indignats”, i ho vam fer de forma prematura. Recordem tots fa uns 15 anys i el moviment ocupa que tanta polèmica va crear: finalment l'opinió pública es va dividir (com sembla preceptiu) entre favorables i disconformes, i amb aquesta mena de partit de futbol absurd vam cloure el debat. L'ordre públic va guanyar la batalla de les idees i dels fets, però els ocupes van guanyar la batalla de l'advertiment: a partir d'aleshores, qui ho volgués veure sabia que teníem un problema social creixent.

Aquest problema social tenia poc a veure amb els quatre galifardeus que només volien gresca, o notorietat, o simplement delinquir contra la propietat privada: es tractava d'un problema social que, mal expressat i molt pitjor defensat, advertia sobre un fet ja constatable. Que els joves no trobaven prou sortides. Després podrem dir que potser no els saben buscar, o que es posin a treballar, etcètera. No escric aquest article, insisteixo, per donar la raó als uns o als altres. El que dic és que els joves es queixaven, amb raó o sense, i que es queixaven d'una cosa important: la seva inviabilitat personal. La dificultat de l'accés a l'habitatge, com ara ho és (15 anys després) la dificultat d'accés a la feina o l'escepticisme sobre el sistema polític. Aleshores ja es gestava el que vivim ara, tot i que ara ho veiem molt més accentuat; i es tracta d'una crisi social que encara estem a temps d'evitar.

És feina dels polítics pensar-hi? És feina de tots. I per això em preocupa que gran part de l'articulisme “d'ordre” (que són els meus, tot sigui dit), hagi apostat per ridiculitzar, menysprear, caricaturitzar o simplificar el que aquestes actuals manifestacions signifiquen. No són només una colla de dropos, no són només una barreja confusa d'inconformistes sense alternatives (que segurament ho són), ni són només brètols que tapen el nom del monument a Macià pel nom de Durruti (que això ha succeït). A banda de tot això, també són ciutadans que han dit prou. Han dit que no poden més, que no volen suportar més la seva situació. Menteixen? No menteixen? Si treballessin més no estarien tan malament? No ho sé, però en tot cas el seu discurs és versemblant. És més que versemblant que amb les xifres d'atur actuals hi hagi raons per sortir al carrer i plantar-se. I com que és més que versemblant, més val no minimitzar-ho i aportar-hi un debat més constructiu que el de bons contra dolents. L'ordre públic mai no pot ser un pretext per no pensar i per no dialogar. Això no és una competició per veure qui és més cívic, sinó una crisi social creixent. Els polítics no poden ignorar-ho, però és que els articulistes tampoc no ho poden fer, ni els empresaris, ni els sindicats. Cadascú hauria de fer la seva pròpia reflexió i pensar en les peces que més grinyolen de tot el sistema. I diria que la que més grinyola, tal vegada, no és la política ni la “democràcia real”. Aquí ve la meva humil aportació.

El consell a fer als acampats és, en efecte, un consell d'organització interna: no sabem qui són perquè no en coneixem cap líder. I no sabem com, per què ni quan pretenen impulsar aquests canvis en el sistema. Caldrà, doncs, que actuïn, a banda de cridar: caldrà que tinguin algun discurs en positiu. Una de les opcions és crear un partit polític, l'altra és entrar a militar en els partits i influir-hi des de dins –algú els deu haver ensenyat, suposo, que els partits polítics no són creats per decret sinó que són en mans dels ciutadans que hi militen i que, per tant, dins d'ells hi pot haver algunes de les claus per al canvi en el sistema–. L'altra opció és la revolució, però aquesta opció no acostuma a fer història sense disturbis (inclosa la del Maig del 68). I, és clar, ni tan sols ells crec que vulguin pagar un preu tan alt. Ni crec que, malauradament, tinguin cap mena d'estratègia ni de proposta concreta.

Insisteixo: la pilota ÉS a la teulada dels polítics i de tots nosaltres. Sense pressa, caldrà que ens prenguem seriosament el risc de crisi social que patim: ja és una crisi en si mateixa que tants joves es considerin (amb raó o no) mancats d'horitzons. Escoltar no ens costa res, i vejam si, a més a més, ells també en saben. Perquè el que no aconseguireu és tenir més raó per estar indignats que el botiguer, el treballador o el funcionari. Això ho sabeu, oi?

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.