Opinió

Porta a l'esperança

A Líbia comença el repte de teixir una democràcia basada en la justícia i no pas en la venjança

Acabada la Segona Guerra Mundial, els libis van demanar no dependre de cap administració colonial, assolir la independència i pertànyer a la Lliga Àrab. El 1951, l'ONU, després de comprovar que el país no tenia petroli [sic], decidí que Líbia podia ser un bon exemple d'independència atorgada per l'organisme internacional. El 24 de desembre de 1951, Mohamed Idriss, líder espiritual de la confraria sanussiya, que havia protagonitzat la resistència contra el colonialisme italià, proclamava la independència. El 1955 es trobava petroli i el 1959 la companyia nord-americana ESSO descobria les importants reserves de Zaltan al desert de Sirte. Deu anys més tard, Muammar al-Gaddafi donava un cop d'estat i establia un règim de partit únic, que acabà convertint-se en una de les dictadures més insuportables del món àrab, però que gaudia del suport de molts governs europeus que necessitaven el petroli libi.

El passat febrer, arran de la detenció d'activistes dels drets humans a Bengasi, s'iniciaven les protestes. Gaddafi responia bombardejant els manifestants. La revolta esdevingué una guerra civil entre l'exèrcit de Gaddafi i una població civil que amb prou feines podia oposar-hi resistència. La brutalitat de Gaddafi arribà a tal extrem que molts dirigents i diplomàtics es passaren als revoltats o s'exiliaren. Finalment, després de molts dubtes, el 17 de març, el Consell de Seguretat de l'ONU aprovava la resolució 1973 que permetia l'ús de la força per protegir la vida dels civils. Sis mesos després, el règim s'ha ensorrat.

Així doncs, el país que va obtenir la independència gràcies a l'acció de l'ONU ha pogut, seixanta anys més tard, desfer-se del dictador gràcies a l'ONU i les forces de l'OTAN. El camí que queda ara per recórrer és encara llarg i ple d'incerteses.

La revolta líbia és la primera que ha triomfat en el seu objectiu d'enderrocar el dictador i començar un procés de transició política amb un canvi d'elits radical i profund; cosa que encara no ha succeït a Egipte i Tunísia, on les eleccions i els canvis s'han posposat una i altra vegada, mentre l'exèrcit i alguns dirigents del règim anterior condueixen –amb sectors de l'oposició– lentament el procés. A Líbia, el Consell Nacional de Transició (CNT) ha promès celebrar eleccions el proper mes d'abril, caldrà veure, però, quin tipus de constitució s'adopta i quines forces polítiques es consoliden en un país on la manca de confrontació electoral en quatre dècades no permet fer cap pronòstic. A més, el CNT té una enorme responsabilitat, perquè la sort d'altres països on les revoltes han estat emmudides per la força de les armes (Bahrein), es troben en una situació d'incertesa (Iemen) o els manifestants estan essent massacrats (Síria) depèn, en part, del que succeeixi a partir d'ara a Líbia. També està en joc la credibilitat dels EUA i dels països europeus que han reconegut el CNT i que van aconseguir impulsar la resolució 1973, malgrat l'oposició –manifestada en forma d'abstenció de països com Rússia, Xina, Brasil o Alemanya–, i que tenen l'obligació ara d'ajudar sense reserves el procés de consolidació d'un règim democràtic. Igualment, Egipte, Tunísia, Marroc, Algèria i Israel, per motius diferents, miren de reüll cap a Trípoli. Comença, doncs, el repte de teixir una democràcia capaç d'encabir totes les sensibilitats polítiques, basada en la justícia i no pas en la venjança a pesar que són molts els crims del règim anterior. Així ho ha proclamat Mustafa Abdel Jalil, president del CNT: “M'oposo fermament a qualsevol execució aliena a la llei, siguin quins siguin els actes comesos.”

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.