Llengua per pacte fiscal

És obvi que ni Mariano Rajoy ni el PP són allò que voldrien els mitjans que han fet mans, mànigues, cames i camals perquè ocupessin tots els poders de l'Estat. Per molt que alguns mitjans s'erigeixin en els seus “intèrprets” o en “catecisme de la doctrina de la fe popular”, els conservadors espanyols tenen vida pròpia. Com en té el PSOE al marge de diari El País o de la SER. Agradi o no agradi a aquests empresaris i periodistes –que no els agrada–, ni El Mundo, ni La Gaceta, ni Intereconomía, ni La Razón determinen l'estratègia del nou govern espanyol. Però hi incideixen. Uns més que altres, influeixen en els valors, els conceptes i les prioritats del govern del PP. En la majoria dels casos, a més, representen opcions més sectàries, més esbiaixades, més radicals. Es fa trist de constatar, però els mitjans de comunicació que més audiència i repercussió tenen a l'Espanya de dretes són precisament aquells que s'acosten més a l'extrema dreta.

Des d'aquests mitjans, de cornetí i tambor, la cançó que s'interpreta cada matí respecte a Catalunya és himne. I hi ha una obsessió que els turmenta. Conscients de la importància que té el model d'ensenyament en la supervivència de la llengua catalana, han decidit prendre'l a l'assalt. Fins al deliri. L'altre dia, per exemple, quan el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya va avalar el sistema d'immersió lingüística, El Mundo es va referir a un tribunal “catalán” que desafiava el Suprem i el Constitucional, aquests sí, “españoles” del tot. A aquestes alçades pretendre rebatre segons què o desplegar raons i pedagogies davant segons qui és un exercici de masoquisme pur. Si El Mundo no sap que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya és tan “español” com el Suprem, o ha embogit del tot o fa trampa, la trampa habitual. Des d'aquest mateix diari, on tantes eufòries desperta el neoespanyolisme de Rosa Díez, s'ha plantejat un bescanvi increïble. Pacte fiscal barata immersió. És a dir, resoldre d'una vegada l'espoli fiscal que pateix Catalunya i que fins i tot ells són incapaços de negar a canvi d'acceptar que el castellà torni a ser idioma vehicular a l'ensenyament. No poden suportar que els nens catalans, i encara menys els fills dels “espanyols”, siguin instruïts en un idioma que consideren inferior, subaltern, prescindible del tot. Malgrat totes les falses proclames i tots els eufemismes, aquests senyors, i una part important de l'Espanya castellana, es proclami de dretes o d'esquerres, menysprea el català com un destorb o se'l remira com un element indesitjable, fomentador del separatisme. No hi ha res a fer. Sempre ha estat així. I la “instrucció pública” ha de posar-se al servei dels poders públics, que són els que ells representen, per desactivar l'anomalia.

Joan Fuster reportava al llibre Ara o mai una anècdota ben il·lustrativa d'aquest fenomen: “Conten que, en una visita a Barcelona d'Alfons XIII, don Toni Maura, mallorquí castellanitzat, hi feia una observació oportuna: ‹Majestad, hay muchas banderas catalanas, pero pocos letreros en catalán.›” Per a Maura fins i tot la proliferació de senyeres que advertien el monarca de la diferència o el malestar català tenia una importància relativa al costat de l'ús normal de la llengua, que comportava un risc molt més alarmant.

Això és precisament el que no ha canviat. No és estrany que entre les primeres decisions que ha pres el govern de José Ramón Bauzà hi hagi la de diluir l'obligació de saber català com un “mèrit” més per accedir a la funció pública. O que el nou executiu aragonès hagi qüestionat la llei de llengües que va aprovar in extremis el socialista Marcelino Iglesias. O que la Generalitat Valenciana pretengui substituir el model de dues línies en l'ensenyament –que reivindica el mateix PP a Catalunya– perquè “la valenciana” obté un èxit que no poden pair. La dreta espanyola és incapaç de digerir que encara hi hagi realitats lingüístiques que es neguin a ser substituïdes pel castellà. Que hi oposin una obstinació que els desconcerta. Per això reivindiquen un “mallorquí” o un “eivissenc” diferenciats del “català”, perquè siguin més substituïbles com a ròssec aïllat, proclamen que el “chapurreau” o “patués” aragonès no té res a veure amb el “català” que es parla a un quilòmetre, o reivindiquen una “llengua valenciana mai catalana”, que només utilitzen en falles. Per això, també, volen diluir l'efectivitat de l'únic àmbit –l'escolar– on el català és preferent al castellà. Amb jutges, magistrats, fiscals, advocats i totes les togues que calguin.

I per això no és estrany que siguin capaços d'oferir pau per territoris. Pacte fiscal per llengua. Ells, que sempre acusen els catalans de ser un poble “mercader” i “avar”, que sempre els retrauen mirar exclusivament “la pela”, ofereixen l'euro pel català a les escoles. L'euro que espolien. La seva proposta no serà atesa... almenys d'entrada. A Catalunya sembla que el model lingüístic escolar no és negociable. No és negociable entre els partits que representen la gran majoria social. Però cal parar atenció a la proposta. A l'exigència. S'ha parlat molt d'independentisme “de butxaca” darrerament en aquest país. Alguns l'han reivindicat com la garantia perquè la immigració dels cinquanta i dels seixanta s'integri en el sobiranisme. És un recurs, és un argument, que ho pot fer més fàcil. Això és veritat. Com també ho és que a Espanya pica i cou més la llengua. Com don Antonio Maura, quan visiten Barcelona estan molt més preocupats pels rètols que no per les banderes. Ni que siguin estelades.