Camus: llibertat i marges
Camus va mantenir sempre una mirada perifèrica, la que
es produeix des
dels marges, una mirada ‘altra'
“Cap causa, malgrat que sigui innocent i justa, podrà separar-me de la meva mare, que és la causa més important que conec en aquest món.” (Carnets)
“Aquesta especial vanitat de l'home que vol creure i fa veure que aspira a la veritat quan, de fet, el que demana al món és amor.” (Carnets)
En èpoques d'obscuritats és bo buscar referents propers en el temps, en l'espai i en les circumstàncies de la vida col·lectiva. L'any 2013 celebrarem el centenari del naixement d'Albert Camus a Algèria, fill d'un humil pied noir i d'una mare d'origen menorquí, en una època de grans convulsions socials i polítiques. Les dues frases que encapçalen aquest article, escrites en uns del seus Carnets (diari destinat tant als pensaments íntims com a les reflexions polítiques) expressen el qüestionament d'una part del discurs dominant del moment, de les “creences” morals de l'època: quines són les causes justes i quines les aspiracions dels homes.
La recerca, més enllà del que està establert, és constant en la seva vida i és a l'origen d'una potent creativitat tant en els assajos polítics apareguts a Combat com en les molt guardonades obres de ficció. Camus construeix i manté un difícil equilibri entre la fidelitat a la seva pròpia experiència, als seus orígens, a la visió des dels marges amb el compromís col·lectiu de l'esquerra francesa de la qual va acabar formant part. Ell, que va créixer i es va educar en un barri humil d'Algèria, lluny de la metròpoli i per tant del nucli dur dels poders que estableixen normes i creences, va mantenir sempre una mirada perifèrica, la que es produeix des dels marges, una mirada altra. Una mirada animada per complexes vivències d'identitat, de conflictes de pertinença i de sentiments de distància que es resumeixen en una persistent llibertat molt fecunda i en un pensament alternatiu. Resulta absolutament actual, modern, quan qüestiona, i n'és tan sols un exemple, el que s'entén per “home/baró” i el paper que la violència juga en la construcció de la seva identitat viril.
És molt possible que en els moments de progressiu allunyament de les tesis oficials de l'esquerra experimentés el malestar, la soledat de l'orfe tan propera a la del “marginal”. Mostrà un radical rebuig a tota mena de simplificació dogmàtica i assenyalà la fragilitat de les monolítiques construccions ideològiques del moment, en una incòmoda fidelitat al pensament complex. Sovint no trobà aixopluc intel·lectual entre els seus i rebutjà tant les bondats del progrés constant com la referència a les “condicions objectives” que intenten trobar explicacions úniques a les complexes conductes humanes.
Probablement la imatge de la mare illetrada, pràcticament muda (com la presenta en l'esplèndid llibre inacabat El primer home) l'hagi mantingut receptiu a vides socialment menystingudes, als marginats que, com en L'estranger, senten el pes de la subjectivitat, de l'atzar i de la vulnerabilitat humana.
Ha calgut que els mites del progrés constant mostressin les seves fuites; que es manifestés la barbàrie de l'Europa civilitzada en les dues guerres mundials; ha calgut la desfeta de l'URSS, els avenços depredadors del neoliberalisme, la fragilitat de les respostes socialdemòcrates, els riscos creixents per a les democràcies enfront dels mercats, perquè busquéssim en Camus un referent que il·lustra sobre el potencial transformador de la llibertat i la responsabilitat, del compromís i l'ètica per millorar la vida que compartim.
