Opinió

Ítaca i Grècia

Els pobles, com les persones, necessiten confiança i autoestima per lluitar contra les dificultats de l'avui amb l'esperança d'un demà millor

El més important de Cefalònia, illa jònica al sud de Corfú, és que està separada per un canal de dues milles d' Ítaca. Un té la sensació quan visita aquestes terres que el mateix mar, el mateix cel, les mateixes pedres que un veu són les que va contemplar Ulisses, nom romà, el grec és Odiseus, ara fa tres mil anys quan va retornar a casa després d'un viatge de vint anys per anar a la guerra de Troia i va retrobar Penélope, que va esperar amb la fe que ell tornaria, desteixint de nit el que teixia de dia amb l'excusa que quan la peça estigués acabada acceptaria el matrimoni d'aquells que l'hi proposaven dient-li que mai Ulisses no tornaria... És aquesta indestructible esperança en el futur i confiança en l'home la que ha forjat el mite d'Ítaca per a tots aquells que, mediterranis o no, delim per un futur millor que el nostre present i avancem lentament, en versos de Kavafis, amb l'esperança d'arribar al destí.

El primer que un constata en navegar a vela entre les illes gregues és que o hi ha molt vent o no n'hi ha gens, que el temps canvia de manera capritxosa i que el mar està ple de pedres i esculls. Un comprèn de sobte per què el grecs clàssics naufragaven tan sovint i que l'Atenes de Pèricles era el primer imperi del món conegut al segle V aC, construït sobre el comerç i les colònies perquè dominava l'art de la navegació. La paraula art aplicada a la navegació i a la construcció de vaixells era llavors ajustada a la realitat. El principi d'Arquímedes estava tot just formulat, i l'astronomia per situar-se era aproximada, coneixien els grecs l'estrella polar que marca el nord, però la manca de mesura precisa del temps i de l'altura dels astres sobre l'horitzó feia el sol inútil per situar-se en longitud i latitud. Es varen haver d'esperar 17 segles per descobrir que la Terra era rodona i girava al voltant del sol i 22 segles per començar a entendre la hidrodinàmica, l'aerodinàmica i la resistència de materials. Allò era doncs art i no ciència, i per tant era del tot necessari pintar ulls als vaixells perquè trobessin el camí, consultar els oracles i pregar als déus per arribar al destí sense perdre-hi la vida.

Les illes jòniques, contràriament a les Cíclades situades a sud del Pireu, a les del nord del mar Egeu o les del Dodecanes a tocar de Turquia, tenen molta aigua, hi plou molt a l'hivern, la neu s'aguanta mesos al cim de l'Aenos, la muntanya de 1.600 m més alta de Cefalònia, i tenen abundants llacs i corrents subterranis que recorren l'illa en totes direccions. Hi creix una vegetació abundant semblant a la nostra, amb tres significades diferències: hi ha pocs pins, moltes més oliveres, l'oli i el vi a Grècia són essencials per a la vida, i hi ha molts xiprers dels que, tret d'alguns arrenglerats a l'Empordà per protegir els cultius del vent, resulta un arbre escàs, singular, quasi exclusivament funerari, a casa nostra. Aquesta barreja del gris verd de les oliveres i del verd fosc i intens del xiprers, del volum arrodonit en un cas i vertical en l'altre, dóna al paisatge de les illes Jòniques una bellesa i originalitat úniques en contrast amb la Grècia continental seca i arrasada pel meltemi, vent del nord que bufa amb força la major part del any. Però sobretot a l'estiu a las Cíclades i al Dodecanès.

Però si les pedres, les muntanyes i el mar són els mateixos que van veure Pèricles i Sòcrates i Alexandre o els que descriu Tucídides a la Història de la guerra del Peloponès, que igual era la Grècia clàssica a l'Europa actual, amb contínues guerres i disputes entre petites ciutats i estats!, la que té poc a veure amb la Grècia dels clàssics és la d'ara. Després de ser província romana, esdevé part de l'imperi d'orient, és parcialment colonitzada, les illes Jòniques, pels normands primer i per Venècia a partir del segle XVI, i neix com a nació quan al segle XIX es revela contra l'Imperi Otomà en ràpida decadència que domina el territori, l'economia, els costums i la cultura. La guerra al turc té èxit inicial fins que la Grècia de Venizelos, el somni de reconstruir l'imperi de dos continents i cinc mars, de retrobar la glòria del passat, ensopega al 1923 amb el creador de la Turquia moderna, Kemal Ataturk, que reconquista Àsia Menor i part de Tràcia i guanya una guerra que deixa ferides al nacionalisme grec encara no del tot curades.

Va patir Grècia l'ocupació alemanya de 1941 a 1944 que va dividir el país entre nacionalistes i col·laboracionistes i va ser l'origen d'una guerra civil, dretes contra esquerres, que va durar fins al 1949 i va fer més de 250.000 morts en un país de set milions d'habitants.

Quan el miratge d'Europa es va fer realitat amb forca, es va iniciar als vuitanta amb l'entrada de Grècia al mercat comú i es va reforçar amb l'adopció de l'euro com a moneda al 2002 i l'èxit dels Jocs Olímpics al 2004, totes aquelles angoixes i fracassos del passat, la colonització primer i l'oblit després de Franca i d'Anglaterra en acabar la primera guerra als Balcans, l'acolliment d'un milió de grecs que van haver de marxar de Turquia al final de la guerra perduda, l'ocupació alemanya i la guerra civil, l'emigració forçada per la fam i la misèria, els errors propis del grecs en política exterior a l'illa de Xipre, que de ser un estat grec associat es veu partida amb Turquia, semblava que eren històries del passat que podien ser oblidades per sempre. És per això que la crisi és ara tan dura per a un país que torna a ser condicionat i forçat a realitzar polítiques a les quals no veu ni fi ni sortida. S'ha contret l'economia grega el 10% des del 2009, i és objectivament cert que aquesta política és difícil visualitzar on porta Grècia i també Europa. Que sigui ara la mateixa Alemanya que els va envair fa 70 anys la que obligui Grècia a la política de reducció de despesa, d'estalvi i d'empobriment a curt termini no ajuda a l'optimisme. Hi ha hagut 1.725 suïcidis en els últims dos anys i això demostra una profunda manca de confiança en un mateix i d'esperança en un futur millor. Fa palès el patiment d'un país que es considera l'origen i el centre del pensament i de la cultura d'occident però no se sent ni reconegut ni valorat ni estimat. Els pobles, com les persones, necessiten confiança i autoestima per lluitar contra les dificultats de l'avui amb l'esperança d'un demà millor... És una paradoxa, però Grècia necessita Ítaca.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Publicat a